L'amor, ningú ho diu, 

té una part de possessió, 

un ego amagat

i un molt de confiança.

L'amor és temps compartit 

i fa impossible el tenir-ho tot, 

està fet de costums mutues

propietat de cada parella, 

alienes a la resta del món. 

L'amor demana molta calma

i un reinventar-se cada dia, 

no té mesura ni pretén definicions

més enllà d'allò que es viu i desitja. 

L'amor, quan canvien les costums

i el temps deixa de coincidir, 

s'esquerda i perd agònic el sentit, 

però l'amor existeix amb tu

o un altre tu que el volgui definir

                                           amb mi.

Quan la mirada és
el tacte de la carícia
els ulls ens guien pel cos
sense deixar de somriure.
Els pits tremolen al so
d'un cor que batega nerviós
entre suspirs incontrolats
desitjant ser besats.
Un alè omple de calfreds
la pell del cos nu
penetrant porus a porus
desfermant el desig compartit.
Vivim l'essència del plaer
a cada glopada del teu nom
i del meu, xiuxiuejats
amb el darrer esma...

fent l'amor com única manera de ser.

La tieta a les darreres hores recordava a l'onclo Pepet, ell li deia com costa de morir.

Tota una vida
és el cost de la mort.
Més llarga o més curta
però tota una vida.
Ningú neix per morir,
neix per viure
i la mort és, només,
un deixar de viure,
només és això, morir.

Bon dia amor meu.
Dit amb el possessiu
sobre l'amor que compartim
car tu ets lliure en ell
com ho sóc jo
i me'l entregues
renovat cada dia.

Una càlida escalfor sedosa batent sobre la meva pell,
llisca sobre el meu pit, sobre la meva esquena ... m'atrapa
                                                             
S'obre camí a cadascun dels meus porus,
dóna un nou sabor a la meva boca,
lluentor i nitidesa a la meva mirada.
La visc en el meu interior ... la meva pau
                                                           
Reconec en mi esperances renovades,
tot ho sedueix, tot ho omple, ella és ... la meva calma.

No és un somni, és tan real com tangible,
i sembla tenir ales i pell d'àngel.
Tanco els ulls i la percebo present en mi,
allargo els braços, les meves mans la palpen ... el meu tresor

S'acosta el dia de la nostra trobada.
tan proper que en mi ets com jo en tu ... l'essència de viure.

Segueix,
no t'aturis,
no miris a terra,
no existeixen els passos en fals.
Has traçat un camí,
coneixes el destí,
no dubtis,
endavant,
no vas a conquerir res,
no busquis premis,
no pensis en metes...

contínua,
no et venci el cansament,
res impedeixi la teva voluntat,
no et posis límits.
avança,
no necessites córrer,
marca el teu ritme,
sigues constant.
lluita,
només hi ha un enemic,
tu mateix
quan et creus fort...

sent,
busca companys,
viu la vida
comparteix-la.
Tingues fe per creure,
sentir-se per sentir,
confia en tu per confiar,
sigues lliure per estar...

No et rendeixis.
Et sabràs preparat.
Estimaràs i seràs estimat.
Seràs lliure.
Puñeteramente independent
                                         de qui no et vol
                                                                t'enveja
i t'odia perquè sí...

per la teva llengua, la teva cultura, el teu fer, els teus companys.

Guardo les teves presències en una caixa de cartró
petits retalls que un dia van cobrir la teva pell,
peces íntimes pel simple fet de ser teves,
impregnades amb l'essència del frec amb la teva pell.
Paraules a l'alba d'amor que ens pertanyen,
petits brots d'alè en els teus llavis,
ressons dels teus sentiments entre sedes i aromes,
carícies de la teva pell per a mi, de la meva pell per a tu.

Així el record és present i ja no és record.
Entre les meves mans la verticalitat dels teus vèrtexs,
la calor d'una pell tendra cobrint-se de mi,
els petons vessant desitjos pel teu cos penya-segat,
la voracitat del desig reptant al temps,
silenciós crepitar de la farga al nostre llit.
Ens prenem l'un de l'altre, ens pertanyem.
Tot això guardo a la meva caixa de cartró i tu al meu costat.

Hi va haver un bes robat,
dubtat,
sense conseqüències.
Hi va haver un bes pretès,
inconscient,
sense resposta.
Es va repetir el bes robat,
innecessari,
final de la història d'amor.

Si mires la lluna amb desig de trobar-me

veuràs els meus ulls buscant-te.

EFÍMER

Somio sovint en tu.
Imatges clares i nítides,
tant com
insuficients i febles.
Quan estic a tocar de descobrir-te
en el somriure i la mirada
el somni s'esvaeix i res queda
de les teves formes i melodies.
Amagues el teu rostre
i jo desconec els teus llavis, ulls,
pòmuls o el dibuix del gest.
Jugues amb mi,
m'atreus i atrapes,
puc arribar a percebre la teva veu,
gairebé sentir la teva pell,
em provoques en el desig
i quan sé que et necessito amb mi
et veig com un algoritme indesxifrable.

El somni avui és més real
que ahir quan el vam desitjar,
tu i jo sóm dos desconeguts amants
obrim el cor al verb estimar.
Totes les pors hem oblidat
i el present no mira al passat,
la vida ens convida al seu ball
i l'horitzó és un futur que hem tocat.

La nit ens convida al seu ball,
tu i jo interpretem aquest vals
i girem i tornem a girar
amb els ulls clucs i un bes segellat.
Escoltem les notes del mar,
una brisa ens vol embolcallar,
compartim llençols de seda
i un batec que ens han delatat.

Provoca la meva pell amb la teva mirada,

acaricia el meu pit amb els teus cabells,

atràpa'm amb un senzill t'estimo,

i aquesta nit no trobarà matinada.

És senzill
               
      - T'estimo

Ja està, ho has dit

       I ara?

Ara el valor

       valor d'estimar

i la valentia

       valentia per a deixar-se estimar.

Ella no és ni fada ni princesa,
ni fruit d'un somni impossible
i comparar-la amb res seria un error.
Ella estima i es deixa estimar,
tot ho dóna i res demana,
amb els braços oberts m'espera,
un somriure ampli i sincer
i els ulls ben oberts per no perdre detall.
Jo l'estimo tant com la respecto,
poemes, cançons i temps
tot és poc i molt a l'hora
i mai suficient per mi.
Ella és la dona que m'estima,
jo l'home que l'estima
i en aquest fer dels dos
hem vençut possibles impossibles
i ara deixeu-me somiar
que la vida amb ella és més vida.

Bon dia vida.


Perquè
           és bo de veritat per a tu.
Perquè
           a partir d'avui el teu pas ha de ser segur.
Perquè
           ningú ni res ha d'impedir la teva felicitat.
Perquè
           els teus valors prevalen.
Perquè
           ets forta i decidida.
Perquè
           els teus sentiments són clars i transparents.
Perquè
           has estat honesta sempre.
Perquè
           has lluitat en silenci.
Perquè
           has cregut un ideal i ara el defensas.
Perquè
           la teva vida avui et pertany.
Perquè
           pots estar orgullosa de tu.

Perquè
           m'estimes com ningú ha fet fins ara.
Perquè
           valenta et deixes estimar.
Perquè
           tu fas avui el teu futur.
Perquè
           les pors ja no són més que records.
Perquè
           ets lliure i has triat l'amor.

Mai no és un accident involuntari,
però sí un gest intrèpid i molt valent.
Prens unes mans entre les teves
esperant trovar un tacte suau
i el que troves és una escalfor
on nia un batec que s'apropia de tu.

Ho saps, ho desitges, el vols...
sempre més el lligam  que et reclama.
Aflora la trensperència d'uns ulls,
et miren descarats suprimint distàncies,
una calma segura envaeix el moment
quan els llavis es troven i s'eclipsen.

Melic

Per més que hi penso
sempre em queden pendents amb tu.
I és en la vida que ens falti viure
on trobarem l'espai just per compartir
allò que ara ens quedi per fer i dir
i on els cors acomodin els sentits.
Avui el plaer s'ha manifestat vigorós,
hem tornat a ser esperit i, potser,
no hem estat suficients i ho hem tingut tot.
T'estimo, saps?
i el teu melic és una mica de tu,
un trosset que he tastat
d'un cos que em somriu
com ho fa el teu amor.

El meu somni era regalimar pel teu cos
i dormir el meu desig en l'escalfor del teu ventre.
Ens adormim, sí,
esgotats entre jocs inventats
del descobriment constant de la nostra natura.
Ens hem desprès de la roba,
tu a mi i jo a tu,
marcant pauses,
seguint el ritme de cada moment,
de cada trobada,
assedegats de desig i de nosaltres.
La premissa és l'amor,
amb ell tot es multiplica i magnifica,
prenent forma d'onatges.
En els llavis la paraula,
l'alè mesclat de boca a boca,
la impaciència calmada del bes
dibuixant motllos imperfectes.

          La litúrgia de l'amor
          en comunió amb el sexe.

I et diré, amor meu, que aquesta nit
vestirem amb llençols el nostre cos
mentre parla de l'amor i,
després de les tremolors,
esperaré el moment per gaudir,
de tu, dels teus ulls complaguts
abans no m'adormi acaronant el teu ventre.

En els llavis la paraula,
alès mesclats de boca a boca,
la impaciència calmada del bes
dibuixant motllos imperfectes.

I et diré, amor meu, que aquesta nit
vestirem amb carícies el nostre cos
mentre parla de l'amor i,
després de les tremolors,
esperaré el moment per gaudir,
de tu, dels teus ulls complaguts
abans no m'adormi acaronant el teu ventre.

Presons per la llibertat.

Perquè no trobo cap camí
que m'apropi aquesta nit
fins a la nostra platja.
Busco respostes en els avantpassats
i em deixo portar per les onades
però m'ofega el neguit de no trobar-te.
És tan llarg això d'esperar
quan el cansament no et deixa caminar
i aquí estic jo cercant noves petjades.
He somiat que seguia un camí
amb una sabata a la mà, d'un nin,
envoltat de vells cants en veus conegudes.

Arribaré fins a tu
amb el tacte d'un cavaller
i l'efervescent desig adolescent.
Si el teu voler amb rebutgés
desfaré el camí fet,
tornaré al punt on vàrem fluir
orgullós del teu no,
orgullós de que el no sigui teu...

                                                orgullós de tu.

Vas ser tu o vaig ser jo.
Ni pregunta ni afirmació,
senzillament vam coincidir.
El com, l'on, el perquè
quedin en els bons records,
no té importància ara
que el resutat és el nosaltres
de la suma del tu més el jo.

Quan més desdibuixat caminava a la nit
els meus cansats peus perdien tot el seu sentit,
el fred intens i buit garrotava la ment
la foscor amagava les paraules callades,
la por va vèncer al somni engolit entre ombres.

Sentir el fred era l'únic que em donava vida.

Com no hi ha un present sense un passat,
tanco els ulls per poder percebre tan sols
una mica de mi abans de caure en el no-res
i sento titubejar el ressò imprecís de l'amor,
quedava una llavor que ara brota esperançada.

Avui el futur té una mica més de sentit

Em fa mal la pell en veure les teves ferides encara humides de sang,
amb la gràcia que altres déus no van atendre amb cura el dolor
calmo la meva set amb els teus lleus somriures i recupero l'aire calmat.

Amb ritus i pocions d'antics druides i mags del cor,
acosto la meva veu suturant cada traç trencat calmant la set,
atent amb delicadesa per donar vida a tanta pell gairebé morta.

Pacient en l'espera, sabedor d'un aire nou al teu voltant,
em deixo portar pels teus sospirs insuflant vida al teu espai,
guardo un llibre en blanc on algú va escriure els nostres noms

                                   i la paraula amor.

Voldria meu cos sencer enervar la teva pell i posseir el teu plaer,
esculpir amb les meves mans sentits que dormen en l'oblit,
morir als peus de la meva Venus afroditant el nostre desig.

El teu gest enfront al meu,
mostra el teu estat
i emmiralla el meu.
Et delata la calor del cos,
m'atrau,
m'envolta,
oprimeix el meu pit contra el teu.
Crec sentir l'ofec del aire
i és la transparència del desig,
els colors indefinits del batec.
Febrils els meus llavis
encenen la vermellor dels teus,
i a les galtes i el coll,
tota la teva pell encesa abraçant-me.
Tu ets en mi,
desconeguda,
pleitesant el silenci.
Jo sóc en tu,
desconegut,
emparat en el silenci.
Aprenc del teu amor a fer-te l'amor,
i en el meu amor el desig de tu.

De matinada mor.

Si, mor el poeta,
just amb la rosada i l'alba,
amb el capoll que desperta,
la flor acabada de crear,
la teva bellesa.
Els ocres de les primeres hores,
els blaus clarejant,
la intensitat d'uns ulls ...

El tot un altra vegada.

Si, mor,
mor el poeta,
per renéixer mor, ha de morir
per despertar abraçat a la seva estimada,
bressolat entre els seus pits
i tornar a ser
de nou amant.

Enamora't de l'home
mai del poeta,
si un dia aquest deixa de ser
l'home et seria desconegut.
Ell va crear el poeta,
ho has de tenir sempre present.
Ell dóna llum als pensaments,
qui et regala emocions i sentiments.
Ell ha fet música dels mots,
el medi vestit de festa per arribar a tu.
Però no oblidis qui és l'home,
un poeta nu mostrant la seva pròpia llum.

No ens hem demanat permís,
hem coincidit en el temps,
ara i aquí, lliurement,
en un espai on l'amor
és la llibertat del ésser,
decidits a ser l'un de l'altre
o l'un per l'altre.

- lliurement -

El to alt i clar.
Fem del detall el fet,
rellevant i acaronat,
sense dubtes acceptem
les formes i les plenituds,
on el present és mirall del futur.
I passa que amb el bes sabem
on és la claror dels blaus,
llegint el que no quedarà escrit
si més no més enllà de les pells.

Sabem qui som...
d'on venim
com hem coincidit
quina era la nostra llibertat
el camí fet
el pes dels bagatges
dibuixat somriures
quants blaus coneixiem
les nits viscudes
i el pes d'una llàgrima.

Ho sabem tot
tu de mi
jo de tu
i tu i jo de nosaltres.

Segurs de la mirada diem...
volem ser
arribar a port
viure "el junts"
ser lliures en el ser
fer nous camins
compartir equipatge
niar a la felicitat
descobrir nous cels
marinar de nit
i oblidar el plor.

Descobrir nous tots
tu de mi
jo de tu
i tu i jo de nosaltres.

Amb el so de la nit
per a un amor anomenat
és un petit gran regal
la carícia més esperada.

He trobat en el desig
el nostre acte generós
estripant totes les pors,
guarint la foscor dels cors.

Poden els meus llavis
arrelar en el teu coll,
fer créixer un bes vermellós
sota la pell del teu amor.

Cap senyal dels teus límits
no oblidin les meves mans,
coneguem-nos les empremtes
que la felicitat ens vol regalar.

Mira el teu somriure,
la lluentor dels teus ulls,
viu amb el caliu de les carícies,
amb el batec del meu cor.

Sent la meva tendresa
i la meva sensibilitat,
l'abraçada més estreta
i el tacte que t'estremeix.

En la tremolor de l'amant,
perceb els meus sentits.
Si tot això trobes amb mi,
sabràs com et sento,
i com et visc jo a tu.

Tu no ho saps
vols i no pots,
no el saps callar,
ningú ho pot fer.
L'amor el desprens,
d'amagat,
inconscient se t'escapa.
Ningú el pot silenciar.
El vius,
com fem tots,
en el teu interior i
el projectes cap enfora,
cap a mi, i el visc,
el sento complert.
Ni mostres públiques
ni crits al vent.
L'amor el sabem,
tu i jo,
és nostre,
no és un bé comú,
és teu i meu.
L'amor és,
flueix.

Tu i jo
en tenim notícies,
constantment.

La tempesta estava prou lluny per saber-la,

el sol perd la seva força, ja no escalfa,

l'aire insistent canvia els blaus per violetes,

nuvolades tacant els blaus amb tons grisos.

Els capellans escurant les homilies,

els vermuts refredant les pells,

les robes d'estiu ara són poca cosa,

paraigües ignorats en els fons dels armaris.

Un llamp demolidor, diumenge de primavera,

un tro carregat de ràbia, diumenge de platges,

cap aixopluc, diumenge assolat.

On ets amor meu?

Amb el cor ben confortat,
mirant segura al futur,
abraçada al sentiment ple,
rebutges les portes de l'avern
ignota voluntària d'un passat caduc.
Albiras un present ben amarada
de la llum que t'arriba com un dard.
Lloa la tendra força de l'adagi,
del uniforme ritme dels teus ideals,
inventant el teu propi acord
marcant la teva ànima al seu ritme.
Avui és moment de llibertats,
buscar el present que et sigui afable,
obrir portes per omplir el teu món
bressol de la lluor del teus ulls,
essència del desitjat somni
renascut per deixar de ser un clam.
Ara ambiciones el millor acte,
dónes llum al teu alè lluny dels l'hiverns
ufanosa de tenir el millor present,
amparada, si cal, si ho vols

                                     per les meves mans.

Ens coneixem la magnitud de la paraula.

Et parlo amb la meva veu,
és qui millor em representa.
Paraules que, per si soles, no tenen significat,
articles, verbs, pronoms i substantius,
adjectius i adverbis,
subjectes i predicats del destí.
Amb tot, estimada,
el més intel·ligent dels textos
pot no tenir cap importància,
sense una intenció redere,
un sentiment o un qui sap què.
Passa que entre tu i jo hi ha un llaç
de pura complicitat, i una simple paraula
deixa de ser-ho per ser,
i es converteix en un univers
de definicions, sentits, sentiments...

T'estimo, no cal afegir res més.

Una altra nit sense dreceres,
ni llunes que donin aixopluc
fins arribar a la primera llum
esperant m'ompli de respostes.
Potser demà prengui sentit la vetlla
mentrestant avui persistiré
buscant un sentit a l'avui
encara que no sàpiga el teu perquè.

Tens la clau,
ho saps,
tu la vas descobrir,
potser ni te'n vas adonar.
Va passar ràpid,
hores o uns pocs dies,
tant hi fa.
El teu cor va ser la forja,
on si no?
Amb la clau,
jo, el meu cor,
va obrir el teu.
Aquesta visió,
la romàntica,
és l'ideal.
El cert és que l'amor
neix cor endins,
on descansa l'esperit
i allò més incomprensible,
els sentiments.
En el cor, si,
una forja a foc lent,
i en la força de la raó
que no vol explicacions.
L'estimar ja ho té
vol ser estimat...

                                 i res més.

Oblidem el futur

mirem el present

deixa que t'enamori

novament

del passat queda l'excés

potser ahir

ens vàrem estimem massa.

Recordes?


El meu poema prou ho deia...

"...ho vull tot de tu
 la llàgrima de tristor
 i la d'alegria també... "

Ara el meu poema també diria...

"Pren de mi el meu tot,
 perquè jo he plorat i rigut
 com ho has fet tu"

Si sabessis amor meu,

avui tinc un petit foradet.

Imagino i recordo

els petons viscuts,

aquella expressió dels llavis

anunciant el desig.

Tota la meva pell

amb tots els seu punts

sensibles amb el record.

Em submergeixo en el silenci de les ones,

deixo que em portin sense por,

modulen el meu cos amb el seu vaivé

i a qualsevol lloc que em portin sé que estaré bé,

sento la pau del desarrelament

on no hi ha un destí segur.

No fa molt les havia temut,

m'enfonsava devorat pel seu destí

amb un silenci, llavors, ensordidor,

la lluita era desigual fins a aprendre

que l'amor és un passatger sense destinació

fins a topar amb qui apreciï compartir-lo.

La bellesa no està en el poema,

ni les seves paraules

ni entre els seus versos

La bellesa està en allò que l'ha creat,

poc mèrit té el poeta

tot és teu amor meu...

Quan la llum es pon
i la nit comença a fluir
tot just sembla un final
i tot just és el principi,
un nou dia espera el teu bes,
la llum neixarà del teu pit
i junts seguirem fent camí.

Poques o cap,
les paraules s'esgoten,
em sento buit i pobre
i a l'ensems més viu i vital.
És tot el que em dónes
o com ho fas
i com m'acceptas
que em fa emmudir.
En sóc molt de novell,
com tu mateixa et deus sentir,
cada amor és diferent
i aquest nostre se'm fa plenitut.
No són les besades i carícies
ni tan sols el plaer del cos,
és allò incomprensible del cor,
que el cap no sap raonar
i les mirades sí entenen.
No tinc paraules per dir
en aquest silenci que batega
com hi trobo el ritme sincer
per apropar-me a tu
i, calladament, enamorar-te.
I ara ho sé
el dia que mori,
perquè un dia hauré de morir,
ha de ser fent-nos l'amor.

                         "No permetis, però,
                           que mori en vida."

Un tu de mi

i un mi de tu

diu... 

"Ens tenim, hi som 

i ens falta la presència,

el cor sempre present

i el cos vol estar amb ell"

Potser són més sincers els meus ulls
que les paraules que ara no sé dir.
Un t'estimo amb un gest desencisat
sense esperar que l'escoltis ni, tan sols,
podent controlar la consciència de dir-lo.

Aquí estic, assegut en un lloc qualsevol,
entre els blaus purs del mar i el  cel,
aliè a l'embat de les onades a les cames,
temerós de les respostes que reconec
en aquest present nihilista en l'amor.

El meu horitzó és un futur apressat
per deborar un present on no sé viure
i tanco els ulls per endinsar-me
onades endins d'un mar que em governi
fins un nou port on poder viure en present.

Aniré fent rams amb els sentiments,
seran tants que no els podrem abastar.
Imagina tots els colors possibles,
combina'ls uns amb altres,
donem ara un toc més,
el teu i el meu, el dels aromes,
els que desprenen les nostres pells,
els llavis i cadascun dels sentits.
Sigui la oïda el primer referent,
escoltem els t'estimo i et desitjo.
L'olfacte ens embriagui,
de qualsevol olor que ens pogui reconèixer.
Sigui el gust el del bes i el cos sencer.
La vista ens mostri la bellesa interior,
la que reflecteix la nostre felicitat.
I el tacte s'ompli de les nostres formes.
I si mai ens manqués un sentit,
que els altres li donin vida.
Sigui el tacte els ulls,
l'oïda el gust,
la vista l'oïda,
el gust la vista,
l'olfacte el tacte.
O combinem cadascun segons el moment,
lliurament, per trobar els diferents camins de l'amor.

El cos no pot més,

vol descansar i no pot.

La ment es manté desperta,

lluiten cansament i pensament.

Les parpelles es tanquen

i un malson les torna a obrir.

Vine, no triguis més,

abraça'm per poder dormir.

Ho saps,
el meu amor viu arrelat en el teu pit.

Ets dona de llum,
mantens la flama d'una vida...
                                     la meva.

Dona de corrents,
constant fluir pel cos...
                                     el meu.

Dona de vius ulls,
omplint de colors paisatges...
                                     els meus.

Dona de sabors,
punt just del paladar...
                                     el meu.

Dona d'aromes,
omples tot l'espai-aire...
                                     el meu.

Dona de tendreses,
de sensibilitats i plaers,
de foc, aigua i terra,
de vida i de tu,
qui per mi ets
i em permet ser,
despert l'amor

i despert el desitg de ser...
                                     plenituds.

i res més

Notícies del teu amor

Ningú se'n escapa, és l'amor...

el meu jo dependrà del teu jo

tant com el teu jo dependrà del meu jo

i entre el teu jo, el meu jo i el nosaltres,

les combinacions són infinites

tant com la llibertat d'acceptar-les.

Enyora l'home,
el cor es reconeix en plenitud
i l'amor un toll constant
que reb, dóna i es dóna.
Però l'home enyora,
el cúmul de paraules
que vol vessar a la teva pell,
paraules que no són desig del cos,
són desig de l'ànima.
Ànima que busca el seu plaer,
plaer eteri per a flama eterna,
escalf de sentuniments.
L'home enyora,
i sap que ànima i cos d'ell
quan es retrobin amb tu,
en cos i ànima,
seran el plaer en el tot
i morirem un cop més.

Escolto la remor del riu
em sembla brau,
no ho sé segur no el puc veure.
Un bosc espès no em permet arribar,
no puc avançar per saber,
ni fugir de les pors.
Mals temps aquests,
sé com és l'aigua,
una gota a la mà és el no-res,
un toll em pot calmar la sed,
però quan s'acumula és valenta,
destruirà la casa més forta
i arrancarà l'arbre més arrelat.
I jo aquí inquiet i cec,
lligat de cames,
escoltant el seu passar.
Podria ser que desfés el meu lligam
o que m'arrossegui qui sap fins quina riba,
la més feréstega o la més erma.

                                                   Incerteses.

El tacte de la mà
em parlava de tu,
els teus dits juganers
buscant la forma dels meus.
El contrast del tacte insaciable
amb la timidesa del bes robat.

M'agraden els poemes breus,
de missatges nítids i clars,
no importa el llenguatge
si el puc entendre,
tot i que ningú més ho faci.
Aquest és el meu perquè,
el llegir-te, i rebre el teu vers
senzill, transparent, planer,
valent com el teu bes.

La vida és un pas endavant,
un seguir camins,
un deixar-se portar riu avall.
Insistent empeny cap el no res
si deixem de que la quietut ens domini,
sempre queda unmentrestant per fer.

                                              Nosaltres?

Ai de nosaltres si esperem!!!
Ella és la companya,
no és la perfecte amant
ni la llàgrima sense solta.
És senzillament el tot.
Compte, però, el no res existeix
i ens pot engolir
abans d'arribar al final no programat.
Sóm arbres de fulles caduques,
fulles que se'ns desprenen
i no parem compte.
Però quan és un arbre que hem germinat qui cau,
no hi ha empelt possible,
amic meu,
la destral no mesura el dolor,
és un maldestre tallant.

Perquè la nit sigui completa
ha de ser amb tu al meu costat,
el ball de la flama d'una vela
i les mirades dels enamorats.


Apropem-nos a la riba del mar
cercant l'embat de les onades,
anirem agafats de les mans
per partir junts enllà de les aigües.


Aquesta nit podrem dibuixar
acaronats per la llum dels àngels
els cosos de dos bells amants
coberts de passions i de miratges.

Intrèpid aventurer,
t'he despullat amb la mirada
i t'he despullat, també,
d'expressions i de gestos.
Filigranes que res amaguen,
faccions sinceres i espontànies,
fins i tot desmesurades,
fora de control,
l'amor és lliure, es manifesta
i s'apressa per l'entrega.
Lliures de recances en fidel litúrgia,
de qui es reconeix per primera vegada
en un sentiment que ara viu
no buscat per ser un desconegut incert,
o una cercada, inexistent, paradoxa.
I t'he despullat la mirada,
i els teus ulls estan plens de mi,
i m'he despullat com he fet amb tu,
davant teu i, mostrats els sentiments,
hem lliurat els cosos a la tendresa del plaer.

Si vols ser en mi jo esdevindré
i seré de tu allò que siguis de mi.
Coneixerem sentiments amagats,
embolcallats amb pells i pells
i tu i jo vestits de capes i capes,
amagant els teus, protegint-los.
Amb quatre mots com a present
i una maleta plena del meu jo,
m'apropo a tu oferint-te la meva llum.
Ens compartim el que som,
omplint espais que éran en blanc
i quan sóm ben a prop, el silenci
on l'espai per descobrir és infinit.
Els perfums, els somnis, els colors...
i les emocions desconegudes.
Et vull viure a la riba del mar,
on les onades no moren,
es retiren constants
per tornar amb més força,
per fer-nos en el desig, si cal,
vestits amb la nuesa dels amants.

Aquesta nit et vestiré amb la meva pell.
amb la humitat dels meus llavis
acaronant el foc de les teves galtes.

Acotxaré els teus ulls amb la mirada,
bressolant les teves parpelles caigudes,
atret pel sabor libidinós del teu cos.

Compartida la litúrgia de l'atracció
acolliré l'abraçada de la teva feminitat
estremit pel silenci mutu i complagut.

Aquesta nit el nostre amor pur
es vestirà amb fragilitat dels amants
muts de paraules plens d'expressió.

Cada dia la mateixa pregunta,
Es pot sentir més?

A tu t'ho pregunto.
Si, tu que entres a la meva vida,
que m'obres totes les portes,
irromps en els meus somnis,
la protagonista de la meva enyorança,
la propietària dels meus pensaments,
el desig permanent a rosada,
la mà que em subjecta,
el petó més desitjat,
la de somriure sincer,
amb la paraula sempre justa,
una mirada que em fascina,
les galtes més dolces,
la que escolta i parla a temps
i mai pronuncia un adéu.

Amb petites mossegades he de cobrir el teu cos,
mossegades sense cap rastre,
ser nàufrag d'extrem a extrem de tu,
de la teva acurada sensibilitat
descobrint els teus horitzons de plaer.
Que no vull trobar camins de tornada,
el meu desig és la deriva tempestuosa,
la que em porti a aferrar-me als teus malucs
o un cop de vent em llenci sobre els teus pits.
Sigues huracà en mi,
deshorienta el meu nord,
dominem-nos i governem-nos
fem del cos a cos límits desmesurats.
Amb tota la força, amb l'empenta,
fins que els cors esclatin,
morim de plaer... combatius i tendres.

Quin atabalament de poema,
volia parlar del meu amor per tu,
i descobreixo que l'amor es fa,
o, potser, ens ha fet a nosaltres.
Ho deia un gran poeta, que no era jo,

                                  "que sóc poeta només per tu"

Escric amb presses dins el metro,
poques parades més i la trobada.
Em pot el pensar en el bes
la força que ens dóna l'abraçada,
el sentiment de totes les mirades,
les que mostren els cors nus.
Aixeco el cap, gent desconeguda,
m'envegen a mi, el meu aspecte feliç.
Poc poden imaginar el perquè,
jo seguiré fent de tu el meu poema
i com deia el gran poeta, que no era jo,

                                  "que l'amor ens faci a nosaltres"

Algunes vegades som esperit,

eteris del cos.

Ens transformen en un sol ésser,

orgàsmic.

Un espai suspès on el temps es detura,

en silenci no respira.

Arribem a punts on els membres tremolen,

compulsius, deslligats del cos.

Ens arrapem l'un a l'altre en l'acte final,

el cor es desmaia.

Silenci... pau absoluta...

Recuperem l'alè incrèduls,

ens mirem i els ulls pregunten:

- com pot ser possible?

Ens abracem, pausadament

i el bes retorna a uns llavis candents.

Un dormir diferent,
somiar que som una realitat,
amb el teu somriure tan proper
com l'escalfor d'uns llençols
que han conegut els nostres cossos.
I mentre sigui fosc
quedaré al teu costat
per ser el primer pel matí
a veure despertar
l'alegria dels teus ulls
i  el teu gest de felicitat.
Un no dormir,
vetllant tota la nit el meu somni
que voldria també fos el teu.

Ens aprenem

...avui he après que l'amor ens fa
...avui he après el so de la llàgrima
...avui he après a caminar entre la foscor
...avui he après a mirar amb els teus ulls
...avui he après que res hem de témer
...avui he après la grandesa dels cors units
...avui he après que som lliures de ser si volem ser
...avui he après la virginitat del nostre amor
...avui he après que res sé si tu no hi ets

                          I tot ho he après agafat de la teva mà

                                    

El nostre primer petó,
aquell primer encaix de llavis,
un més dels primers aprenentatges,
aquells on el desig es mostra tímid.
Petons a la maduresa,
segurs i plens de sentits.
Recordo la tibantor de la carn,
com amb el frec els llavis s'estovaven,
fins el punt, gairebé,
de fondre's les pells
desfent-se entre la frescor humida
i la rosada del plaer.

Et penso,
somrient.
Amb els ulls ben oberts
No hi ha desafiament
Miras el món,
segura.

Fas el primer pas
                         i un altre...
                                         un altre.
Simètrics,
perfectes.
La respiració constant
Giras el cap i...
Què veus?
Qui veus?
La teva ma,
la dreta.
Subjecta forta la meva,
l'esquerra.
Fas més ample el somriure
Sóm dos
De pas simètric,
perfecte
            i un altre...
                            un altre

El món és nostre
                         i és el nostre món.

Fem un dibuix
de línies definides,
emprem colors vius
i alguns de càlids.
Un cel de blaus
i violetes a la vesprada,
muntanyes
no massa altes
de verds,
de flors
i fruiters,
a tocar d'un mar
en calma
Dos cosos,
nus,
home i dona.
Dibuixem la llibertat,
la nostra per estimar.

Si em permets,

avui,

lluiran les meves carícies

donant color

a les teves ombres

que no he de fer meus
el dolor, la por i la incertesa.

Hi ha presents particulars

amb espai just per la companyia.

Moments de convicció,

d'estripar dinàmiques.

Fer un pas més,

protegits els dos

amb la força del sentiment.

Tu el pas,

jo la companyia,
però tu i jo junts.

No cal

Et vull amb la nuesa del primer dia,
aquella sinceritat aliena,
la confiança plena en el no-res.
Deixa'm confiar amb tu,
fes-ho tu en mi.

Omplim-nos del no cal.

He repassat tots els meus poemes,
tots els que parlen d'amor.
Uns tenen noms propis,
d'altres pur enyor del propi amor.
En tinc un munt que són teus,
nostres per ser més justos.
He buscat com definir el sentiment,
tot allò que fa de nosaltres l'excepció,
el descobriment d'unes plenituds,
desconegudes i tan arrelades.
Ens aprenem, segur que ho fem,
i anem més enllà del nostre interior,
traient l'un de l'altre el desconegut,
obrint portes amb les claus dels sentiments
i ens deixem fer, tal com som,
fe i confiança il·limitada.
Em pregunto perquè tu i ningú abans,
què fa de nosaltres aquest estat
on tot és intens i natural, pur.
Preguntes que no busquen respostes,
en qualsevol cas voler saber
que en tu tot és possible
i en nosaltres tot serà un fet.
Sense preses t'estimo, ho saps,
i em falta temps per compartir.

Amb tu
tot són primeres vegades,
com la llum de l'alba
o la posta del sol.
Petits matisos,
intensitats de blaus,
d'ocres,
el color de foc,
la foscor
o la primera llum,
l'aire fet brisa,
l'onatge seré
o a voltes brau.
El migjorn sufocant
o l'hivern plujós.
Totes les primeres vegades
que jo les vull
perquè les volem
en el nostre junts.

És de bon pintar l'amor,
infinitat de colors diferents.
Del blanc en trec la puresa
del fons dels teus ulls.
El groc per trobar en l'ànim
el despertar de la llum.
El taronja de l'albada
on el retrobament neix.
Amb el vermell la passió
l'atracció tendra dels llavis.
El verd la calma sobtada
del tot va bé, no et preocupis.
Dels blaus en faig la perfecció,
on combregant el desig d'estimar.
I amb el violata les tempestes
on els cossos són lliures per fi.
Aquest és l'arc del meu amor
i si em permets i si tu vols,
si la boira ens regala un dia clar,
en farem un dibuix de l'amor
amb el nostre estar.

Vol el meu cos vestir-se de tu,

de la pell que llueix els teus sentiments,

                                  tatuant-los  amb els meus llavis.

Dibuixar a les teves mans el desig

que mostra el que ets en mi,

                                 fondre'ns en l'abraçada i el bes.

Demano molt
ho vull tot.
Els primers tots del dia
la paraula,
la mirada,
el bes,
la veu,
el tacte,
l'abraçada...
Quan em falta
la llum és foscor.
A palpentes obro les ales
per volar topant
entre tòpics.
Em dol el meu silenci
no pas el teu.
El meu és egoista,
mentres el teu diu estic bé.
I em faig anònim
maleint viure detalls
ínfims del sentir.

i res més.

Viatja un perfum en l'aroma insomne,
apropant la nit que no compareix,
sota guspires de mirades llunyanes,
traspassant les fronteres del desig encès.
Riberes de les nostres platges
on la sorra emmiralla les ombres.


Però la nit és fosca,
els silencis són remor als teus ulls
i no em puc emmirallar en tu.
Farem camins i noves dreceres,
remor dels teus ulls que em nodreix,
els nostres batecs com a fidels testimonis,
de besades antigues avui recordades.
Batecs, del que un dia varem sentir,
besades llunyanes i, a l'hora, tan presents
mentre les carícies se'ns feien aigua.
Avui, les sento enyorades,
les ploro i em són felicitat.
i em sento lluny i em sento a prop...
i em sento estrany.


Onades que duen nous i s'emporten vells sentiments,
les duc cosides per sempre a la pell
com la flaire de l'aroma insomne,
que embolcalla el desig del cos absent
i apropa a la nit records d'enyorança
amb salats alès de tu mai oblidats.


Varem ser present i avui som diferents futurs,
s'han assecat els llençols amarats d'estims,
la fredor omple la nostra cambra
i ara et penso lluny d'aqui,
i em sé feliç de nosaltres
amarant uns altres llençols en solitud
alenant un altre destí,
conservant l'aroma que ens va capgirar
i no sentir la buidor de l'oblit,


Puc escriure un mot darrera d'un full verge,
darrera de cada lletra cercar-hi la que més t'estimi.


Puc escriure un mot, un verb o els nostres noms.

He lliurat una batalla contra l'amor ...

i he estat derrotat ...

ell, just vencedor i jo ...

                      ... enamorat

A glopades,
així entres en la meva boca,
irrespectuosa
amb el meu alè,
ofegant-me
fins agitar els meus llavis.
impetuosa,
sacseges la pell acalorada,
agoserada
cenyeixes el teu cos al meu,
persistent
a qualsevol punt
del plaer.
Atrapat
suplico al teu pit
ser etern
en i per a tu
en i per a nosaltres.

Un poema perquè sí,
perquè vull,
perquè mentres escric estàs amb mi
i et penso en el perfum,
el que mai portes,
i el de la teva pell nua,
perquè els meus llavis s'impregnen dels teus,
tous i càlids...
perquè la teva veu m'acarona les oïdes
amb un t'estimo
o simplement en diu que estàs bé,
perquè pensar-te és abocar-me a la teva presència,
recórrer estances de casa buides
cercant els sentiments,
perquè en el despertar ets primer pensament.
Perquè sé que els somnis s'han de tenir despert
i així poder viure'ls,
que dormit no són més que somnis.
Perquè és l'única defensa que tinc
per no caure a la follia de l'espera.
Perquè t'estimo real, tal com ets en mi.

Tinc presses de tu,
no és la primera vegada,
t'ho he dit d'altres.
Pressa per ser aigua en la teva pell,
els llavis que calmin la set,
la primera calor a la teva primavera
o el fred del teu hivern
la primera ona que banyi els teus peus,
l'aire que et despentini,
el sol que et cegui
o la lluna que et faci somiar.

Ni temps per guarir-nos cap malaltia
ni per estimar-nos els defectes.
El cóm i el per què,
                  preguntes...
Ens deixem fer i fem,
amb to natural,
amb respecte.
Adoradors de sentiments,
de pells
de subtileses
de carícies
del bes
la mirada
                  del cor transparent...
Som les arrels
la tija i el fruit,
                  i no ens és suficient...
Esperem pacients,
cada dia
un nou descobriment,
un nou motiu,
una nova paraula,
un nou silenci
                  el nou del tot...
Ens aprenem
i ens descobrim
l'un a l'altre
a nosaltres mateixos,
                  entregats...
El motiu ens enamora
i en enamorar-nos
                  el motiu...
I no he parlat dels plaers del cos
i del amor
ulls clucs
confiats a les mans
sensibles
                  tendres...

                                 Enamorats.

Ahir de nit moria,
que només respirava
el cor no bategava,
tu no estaves
i ningú em abraçava.

caminava mort
aquest matí
amb el cor quiet,
tu no estaves
i ningú m'estimava.

No demano pietat
ni clemència
en aquesta la meva soledat,
guanyar la teva presència
i l'amor la nostra sentència.

Dels silencis he après
que les seves respostes són falses
i les seves preguntes equivocades.

Callades les paraules desitjades,
brollen infinitat de pensaments
i el seny sembla una utopia llunyana.

Li demano al silenci no busqui la bogeria
i no es deixi omplir amb paraules
que haurien de ser la nostra única veritat.

Tinc tants poemes començats !!
Crec que la poesia m'és esquiva,
no m'és fidel com la coneixia.
La visc amb dolor, amputada
com un òrgan indispensable
apropant-me impecable a la mort.

Si estiguessis al meu costat

m'abraçaria fort contra el teu pit

fins que notessis el meu singlot,

perquè jo també et ploro i t'enyoro 

exiliada, empresonada i amenaçada

llibertat

Desperto arribada l'alba,
el somni es desfà en mil bocins,
milions de trossets expandint-se.
Toca esperar una nit clara de lluna
per contemplar els estels
per recuperar el meu somni desvetllat.
Sé que ell no és més que la meva utopia,
la més desitjada de tu,
i que la vida és si puc somiar-te.
Em queda el tacte de la tendresa
dels teus llavis en els meus
per sentir viu el meu somni.

Homònims,
polisèmics,
cóm definir-nos
si sembla tot
tan versemblant.
Homòlegs confosos
o simple poesia.

Allò que avui et diria...

porta implícita la teva presència,
cerco veure't entre centenars de rostres
                                              il·lusionat
llegeixo el teu nom i reconec
entre lletres les teves paraules
                                  somric
quan escric ho faig
repetint la mateixa litúrgia
                           felicitat
i sempre que penso en tu
repeteixo el mateix verb
                         estimar

Com una gota d'aigua
relliscant per la teva esquena,
vèrtebra a vertebra,
impregnant-te de calfreds
la pell, els meus dits,
un cop més,
aprenen el teu cos,
desxifrant un nou camí
generós de plaer.

Acròstic

Home cansat cerca
amagatalls en el silenci
mirant enrere,
onejant el seu velam, ell
remant encoratjat,
tria fugir mar endins
una nit de tempestes,
no té por a la solitud
prou que l'ha coneguda,
oblidada i ara omnipresent,
emprendrà el vell cant,
tonades d'esperances
allunyant-se del present.

Avui és el meu dia lliure
i us el volia donar de lleure,
disculpeu-me el poema
però l'amor no fa festa.

Em sento sol, cap vista, cap paraula, cap vers,

abocat al precipici tot el meu vocabulari, entregat,

desconegut i amagat, cauteritzat.

Com un bumerang el passat torna,

entona la seva melodia sobre tot el meu jo,

congela la sang i ... bull.

No vull vagar davant al desconegut,

ni escoltar les pròpies justificacions, perquè


                          jo no vaig decidir estimar-te
                          senzillament t'estimo
                          siguem tu i jo el nostre baluard.

Què complicat escriure un poema quan l'única empara és la de la pluja.

Què fàcil seria fer veure que el passat és història i el present en pot prescindir.

Què trista l'esperança de qui l'únic futur que desitja és poder tornar al passat.

Refugiats, immigrants, fugitius de les guerres, sobreviure a les pors, sobreviure a la vida.

Qui va crear l'amor no sabia
que el món és massa petit
per poder ser compartit,
o potser massa gran per algú
com tu i com jo.

L'espai no existia entre nosaltres,
la llum donava pas a la foscor
i que poc ens importava
el fred i la calor
si a la fi podiem ser tu i jo.

Va quedar tot escrit, tot
menys el que no hem viscut,
la il·lusió i un futur traïdor
tan diferent de paraules
on la realitat va despertar

                                com tu i com jo

Qui va crear l'amor no sabia
que el món és massa petit
per poder ser compartit,
o potser massa gran per algú
com tu i com jo.

L'espai no existia entre nosaltres,
la llum donava pas a la foscor
i que poc ens importava
el fred i la calor
si a la fi podiem ser tu i jo.

Va quedar tot escrit, tot
menys el que no hem viscut,
la il·lusió i un futur traïdor
tan diferent de paraules
on la realitat va despertar

                                        i tu i jo

Dia a dia asseguda a la mateixa cadira,
en el mateix bar, amb la mateixa expressió,
el teu rostre es mostra neutre.
Qui va esborrar els sentiments del gest?
En els teus ulls brillen petites llàgrimes,
jo et regalaria un somriure,
et xiuxiuaria paraules d'esperança, però
passo de llarg, potser demà, tornaràs?

Es refreda el cafè que no beuràs.

Voldria entendre la teva espera freda,
què motiva aquesta mirada perduda?
Cap espai per a cap il·lusió,
el teu esguard el silenci fred,
ets, jo et veig, existeixes, ho saps?

Podria tornar demà, m'esperaràs?
Primer he de beure el meu cafè,
massa dies que el sé massa fred.

Conec el silenci d'un home
amagat de les mirades
i de sentimets invisibles.

Un home jove que sembla vell,
de pell més blanca que el fred
i de petjades lentes i perdudes.

S'asseu indiferent entre ombres,
es distreu veient passar altres vides
i sembla feliç de la pròpia tristesa.

Li he llegit un meu poema,
un d'amor i ple de serpentines
i els seus ulls han dibuixat un somriure.

Conec un home que s'ha fet vell
vivint nit i dia la vida
creient que tot és mentida.

Somio que somies en mi
com jo somio en tu,
ho faig despert
i desitjo que tu també, perquè
si mai coincidim en el somni,
sensitivament,
l'amor sigui perfecte.

El voler demana pas
la por el reté
i la valentia emmudeix.
Saps el què
però dubtes del com
i et quedes quiet.
El cor et diu fes-ho
el cap imposa raons
i les cames tremolen.
Tanques els ulls
et deixes anar
i ho dius...

      - t'estimo -

Amb el tou del dit polze acarono els teus llavis,
humitejat de la teva saliva es despenja coll avall,
per dibuixar dreceres de plaer en els teus pits
fins a sentir la tremolor del ventre en els meus llavis.

El poeta surava en la tristor,
de dies que la llum era penombra,
li calia un punt a l'horitzó,
un només per no enfonsar-se
i ell tenia l'àncora posada en el passat.
Una paraula, una imatge, un...
Un què?
Un dia?
Una nit?
La por, les pors...
Havia perdut quasevol referència,
s'enfonsava fins a tocar amb els dits
la vella i rovellada àncora.
Es desfeia entre les seves mans
i un aire nou l'atrapava,
un blau diferent, una llum nova...
i no entenia el perquè i es sentia renéixer,
i no era un sentiment nou,
ni vell, ni conegut.
Era un altre llibre amb els fulls en blanc
i va escriure les seves inicials,
dibuixant un nou horitzó.
Sense por, escriuria un nou poema d'amor,
qui sap si amb la mà que el deslligava del passat,
la mà que el guiava cap el futur
ni tan sols si aquesta era la mateixa mà.

El voler demana pas
la por el reté
i la valentia emmudeix.
Saps el què
però dubtes del com
i et quedes quiet.
El cor et diu fes-ho
el cap imposa raons
i les cames tremolen.
Tanques els ulls
et deixes anar
i ho dius...

                         - t'estimo -

Atrevits, els diccionaris,
defineixen l'amor.
Quina gosadia
si no t'han conegut.

Aprofito el silenci imaginant un somni,
aprenc a sobrevolar teulades
i a tocar la lluna amb la mà.

Observo la sinuosa línea dels teus llavis
i apropo els meus fins amoixar-los.
Creuem una mirada amb les parpelles tancades.

Noto l'escalfor de la teva llengua en la meva,
l'única remor que ens acompanya és la del desig,
preludi d'una nit intensa d'amor.

T'he trobat en el meu somni
i hem compartit el silenci
en un racó de la nit.

No ho entens,
avui em dols,
no et vull
ni a prop ni lluny,
et maleeixo.
En d'altres moments
t'he cercat
i ara t'odio
amb tota la meva força.
Vés-te'n,
fuig,
no et vull ni presentir.

Maleïda soledat
tan amiga de l'enyor,
sabràs perdonar-me
quan et necessiti?

Que què espero de tu?

- Res -

- T'espero a tu -

Busco una paraula que rimi amb el teu nom,
busco un melodia que ritmi amb el teu cos.
I no trobo cap més mot
ni trobo cap més acord,
que només una i se'n diu amor,
aquesta sí, la canto en clau d'enyor.

Maleeixo cada segon de la teva absència,
em falten les teves emprentes a la pell,
el pestanyeig de la teva mirada al coixí,
l'escalfor dels teus llavis després del bes.
Una llàgrima sembla voler perpetuar-se
i em nego a la ceguera que em condemna,
que jo vull veure clars tots els records,
els nostres paisatges i els nostres presents.

A mi m'agrada la poesia senzilla,
de paraules comuns, clares,
d'àgil lectura i sense diccionaris.
Potser això va fer que jo
m'enamorés, m'enamori
i em segueixi enamorant

                               d'algú com tu.

Crema el paper i jo persistent
lluito per acabar el poema,
la mà plany de dolor
i el primer vers ja és cendra.
Ningú el podrà llegir,
no serà record ni per a el foc,
jo hauré lliurat l'últim t'estimo
i qui sap si el poeta serà oblidat.

Tinc de companya
tant és el meu estat
si feliç o trist.
Dic que tinc una llàgrima
que cada dia es vessa
si feliç o trist.
Quan penso en ella
la llàgrima m'acompanya
si feliç o trist.
Dic que quan penso en tu
que tot ho omples
em sé feliç i menys trist.

Quan em fas petons jo et faig petons
i quan no ho fas jo segueixo fent-te petons.
Petons a les galtes de caramel
i al teu coll estirat.
Petons mentre dorms, a l'esquena
i els teus pits relaxats.
Petons pel ventre tibant
i a les teves cuixes vibrants.
Petons ruboritzant les cames
i els teus peus.

De tu he besat la teva mirada,
la veu, la fragància i la carícia,
com també he besat la presència.

I quan no hi ets et somnio
per seguir-te besant.

Voldria la meva casa fos ben petita,
justa per ser il·luminada per una flama,
tan petita que no tingués espai cap ombra
ni cap pensament que no sigui de tu,
perquè a tu fa temps que et tinc al cor
i amb el teu són suficients per encabir l'amor.
Res més a la nostra llar que una flama perpètua.

És com un bon vi reservat a la bodega
esperant ser près en un moment irrepetible.
Incapaç d'escriure'l, el poema, espera
ser compartit glop a glop entre tu i jo,
íntims, assedegats d'un amor que perdura
i fa pòsit en el desig, més enllà de la raó.

- I si et digués t'estimo -
               t'ho creuries?

- Un farcellet de poemes,
  a quin més sentit per viscut
  a quin més desitjat per pretès -
  els vols?

- Potser el teu desig és el silenci,
  braçolant un petó entre llavis
  en l'intimidat de l'abraçada -
  m'hi apunto.

Sé que no vull anar enlloc i dubto,
potser el teu bes no buscarà els meus llavis
ni tornaré a respirar la pell del teu coll,
potser aprengui a calmar les nits fredes
caminant entre records que són nostres,
la teva veu no omplirà les meves paraules
i les mans oblidin la forma de la teva cintura.
Aprendré a crear somriures del no-res
sabent que són aliens a la consciència,
podria ser la llàgrima el punt i final
d'aquell vers que no trobava poema.
I jo crec en l'amor que va ser nostre,
el que ens feia còmplices de l'anonimat,
el fidel a qualsevol hora del teu batec,
aquell que sostenia les teves pors...
I ara un passat que voldria fos present
per poder fugir d'aquest captiveri,
segur de l'amor que en mi has atresorat,
i del que viu en tu esperant llegir altres versos.

Porto les claus
i la cartera a la butxaca,
de diners els suficients,
el tabac per arribar fins demà,
targeta de transport nova,
el mòbil amb bateria,
el llibre de torn pel camí
i la clenxa ben pentinada.
Tot en ordre, però avui
com ahir i com demà
el sentiment és de mancança.

Avui estàs principesca,
natural, puresa del blanc,
generosa de llum
i plenitud de formes.
Tu no ho saps Lluna,
avui tothom et mirarà
i tu, elegant, lluiràs.

Inspiraràs cent mil poetes,
de tu faran milers de llegendes
i tu, indiferent, faràs el teu cicle.
Tant és si et mostris plena o esquiva,
convençut de la teva bellesa,
un dia tímida, un dia generosa,
jo, demà, demà passat i l'altre,
i tants dies com la vida em doni,
seguiré badant amb la teva imatge

         perquè l'amor és això o no és.

Qui no estigui disposat a aprendre
que oblidi l'amor
i es resigni a desconèixer
el camí dels seus capricis.

He viscut
l'aroma d'una pell
envoltant el meu cos,
les virtuts de la dona cercant
els meus limits amb cada bes seu.

He sentit,
la tremolor del ventre calent
quan palmells i tous m'acaronaven
dibuixant camins imposibles,
avui encara perviuen a les meves nits.

Hem jugat,
entrellaçant les cames
a percebre'ns els sexes
entre tactes imaginaris
i tu eres el jo i jo era el tu.

I en l'èxtasi
el moment del cumplimemt
desfullar les mirades rialleres,
viure'ns submergits en el deliri
l'un de l'altre i sucumbir.

Sexe a palpentes
com una quimera reservada
a dos amants, prova irrefutable
de l'amor, combregant en el plaer,
la seguretat, la confiança i el tot.

No és la primera vegada,
tampoc serà la darrera,
per mi és important recordar-ho...

Per més fràgil que sigui la copa de vidre,
la seva duresa dependrà sempre
de la mà que la sosté.

Un dia, al despertar, et sents sol,
cap vers t'acompanya
i no reconeixes cap paisatge.
Les paraules fugen de tu,
ara desconegudes s'arrengleren
en el teu penya-segat i es precipiten
emmudint somnis i records.
Una melodia fimbra el teu cos
fins a congelar-te la sang
i fer bullir la pell freda.
Ets un estrany per tu mateix...

                                          sobrevius.

És un vestit a mig fer,
l'embastem i tornem a embastar,
sempre pendents de retocs
i noves mirades.
Una obra d'artesà insatisfet
cercant la perfecció del savi
o de l'alquimista fracàs rera fracàs,
una imperfecció atraient
incapaços d'entendre i controlar.
Així es mostra i ens atrapa
a nosaltres aprenents dels colors
sota la llum de qualsevol nit.

Si escolto el teu nom
espero descobrir-te entre cents de cares,
si llegeixo el teu nom
cerco entre les lletres les teves paraules,
si dic el teu nom
penso en el mateix verb,
si escric el teu nom
conjugo el mateix verb...
                                    estimar-te.

La...
La què?
O el...
El què?

La nit o el dia
La lluna o el sol
La lluita o el desistir
La buidor o el tot
La vida o el viure
                         el viure
                                    el viure
La vida
           la vida
                     la vida
La vida de l'amor
                          viure l'amor
El o la
          viure l'amor en vida
          no ens atrapi la nit
          la lluita és per el tot
          pel dia i per la nit també

L'amor no és tàctil
ni ocupa un espai,
tampoc és visible
ni té cap color.
Ell és eteri,
volàtil de presència,
el sents tant com el vius.
Et farà la jornada curta,
nits de plaers infinits
i a l'inrevés també.

De somniar tots somniem
o imaginem desigs
a tocar dels impossibles.
La realitat és al llindar
i traspassar-lo el risc
on la consciència s'amaga.
La voluntat queda sotmesa
i perds el control dels actes
ignorant viure la realitat.
Demà pot ser trobi un caliu
diferent dels meus coneixements
i desperti seguint somniant-te.
Avui no m'agraden les nits,
em confon la seva foscor
i trenquen els meus somnis

M'agrada quan el nostre llenguatge és el cos,
quan cada gest enriqueix el nostre aprenantatge.
Articulem cada moviment àvids de noves definicions
inventant un vocabulari fet de la saviesa única del desig.
És nostre, ben nostre, teu i meu, exclusivament nostre,
parlant-nos d'un amor que la pell absorbeix i enllaça.
Tremolen els llavis quan es troben entre besades
i el contacte dels pits ruboritzen el tacte encès.
Com un arc tensat la teva esquena tibada en el lliurament
allibera tensions de llargues esperes que hem compartit.
Amb l'abraçada l'èxtasi travessa el nostre cos,
fet un de sol en la febre que ha ungit la seva unió.
Dema despertaré sota l'atenta mirada dels teus ulls
i una nova abraçada donarà vida a sentits, sentiments i paraules.

Cal conèixer
i reconèixer l'amor,
sortir del sotabosc,
tenir valentia
i caminar per l'abisme
on ens espera.
No tenir-li por,
ens al contrari
desitjar t'ho prengui tot
i quan et sentis despullat
lliurar-te a l'abisme orgàsmic.
Pren fort la seva mà lliurament
perquè si el deixes escapar,
si ell et deixa anar,
el precipici no trobarà final,
la buidor se't clavarà al pit
i mai més... mai més
tornarà allò que li vas entregar.

De vesprada,
quan la mar acull el sol,
desperta el nostre somni,
convertits en amants fins a la matinada.
Però de dia, quan impera el blau,
jo, segueixo somiant
i desitjo que l'albada no ens trobi
per perpetuar el nostre amor.

Diumenge tarda,
mig adormit
i tu al meu costat,
fidel com sempre.
Quant tot sembla perdut
tu de nou em dius
- Sóc aquí, no em depreciïs -
Restes silenciosa
acotant els meus pensaments,
burjant-me els sentiments
i jo depreciant-te.
Com t'odio soledat.

Desperten mortes
o plenes de sentits,
avui com vidres transparents
m'ofeguen les paraules.

Freda jeu,
perduda en un desert,
crostes de sang la cobreixen,
és l'ànima desdibuixada.

Abatuts a la sorra
esperen el foc els amants,
com a darrer present
llàgrimes i pols de sentiment.

Demà cendres,
adob de noves arrels,
per un esbarzer cruel
o per un roure generós.

Entra
utilitza els sentits,
coneixes la foscor,
apaga la flama.

Entra
segur de cada pas
o queda't fora
per ser un més.

Entra
però no obris els ulls
o la nit t'acompanyarà
sempre més.

Entra
no tinguis por,
ets poeta,
no és mes que boira...

i tu
un foll enamorat

L'amor és un luxe exponencial,
creix a mesura que el compartim
amb reciprocitat completa i cega.

La sensualitat és, en quan l'amor,
l'instrument que el captiva
i el fa creditor de la complicitat.

El plaer és, quan parlem de l'amor,
l'entrega més sincera i delicada
on la calma ens porta a l'èxtasi.

Però no és suficient, en l'amor,
emprar els cinc sentits coneguts,
cal intel·ligència per aprendre'l.

L'amor, un llenguatge senzill en evolució.

Confós

Les esperances sobreviuen
alimentant els sentiments,
tan arrelats a la incredulitat.

Propera en essència
i a l'hora llunyana en absència,
sento l'alè que em dóna vida
i el silenci que m'asfixia.

Em preparo per un hivern llarg
provist d'un sense fi de passats
i la teva imatge com a únic escalf,
insuficient per donar caliu a l'enyor.

En aquesta il·lògica la felicitat,
sobreviu en la fe que m'acompanya,
en la riquesa que hem compartit.

L'amor

Visc per somiar que som possibles,
somnio per sentir la teva presència,
sento per bategar a la teva pell,
batega l'amor per donar-me vida,
l'amor silenciós i capriciós,
silencis que em parlen de tu,
capricis que volen somiar-te.

Està fet de fragilitats l'amor
i els amants en són ignorants,
vestits d'expressions juguen
atrets pel tacte de les pells.
El foc en els llavis humits,
les mirades més penetrants,
un no acabar d'onades
a voltes de tempesta folla
a voltes de calma tendra
i si de cas,
abans de morir estremits,
amb l'últim alè, un t'estimo.

La mirada primera, captiva
la carícia primera, atrau
el bes primer, segella
l'acte primer, entrega
el clímax primer, còmplice
l'èxtasi primer, combrega
la follia última, l'amor.

L'èxtasi no existiria sense la follia,
el clímax seria fals sense combregar,
l'acte perdria sentit sense complicitat,
el bes no seria sincer sense entrega,
la carícia seria banal sense captivar
i la mirada és buida si no atrau.

L'amor no seria amor si,
a cada pas,
un toll de sentiments no omplis,
a home i a dona,
els seus quatre elements bàsics
cos, cor, ànima i esperit.

Punts suspensius sobre el mar,
marxes sense cap mirament,
apropes la mirada a l'infinit,
esperant respostes en silenci.
Ordre i pausa després de l'eufòria.

Marxaràs i no miraràs enrere,
has sigut una presència temporal
tan senzilla com el poema,
plena de vida, plena de raons,
força i valentia a cada pas.

Qui sap si mai tornaràs,
jo, pendent de les teves batalles,
segur de les teves grans victòries,
i gelós de les noves aventures,
de nit vetllaré els teus somnis.

L'atracció,
preludi d'un xoc assedegat.
Aigües molsoses
i embats constants,
no hi ha pausa
l'un envers l'altre.
Som dues corrents poderoses
confluint en l'instant precís.
Força corroent a cada trovada,
tibantor de muscles humitejats,
lluita per trovar la calma.

La serenor sobtada,
la tendresa dibuixada als llavis,
no volem perdre el lleuger contacte.

Fou el plaer de la primera besada
i de tantes que avui ens trasbalsen
                                          [ encara

Entretens els meus pensaments ocupant tot el seu espai,
són dies freds amb temps just per poca cosa més.
Finestrals mig tancats, o mig oberts, a mitja llum
amb els ulls cansats, plens de pesars i interrogants.
Mostres la teva silueta entre cortines, neta de roba,
retallada pel sol, amb proporcions nítides,
t'envolta el tacte vigorós de la meva mirada assossegada.
Dono fe de la teva existència real en el meu imaginari,
tan imperfecte en la foscor, perfecte a la meva llum.

Desitgen les meves mans dibuixar
allò que els meus ulls han acaronat.

Tinc presents els teus llavis,
els primers petons que encara bateguen
van quedar arrelats per sempre més.

Em pregunto com hauria estat el darrer,
aquell que mai ens vàrem donar...
de gust insípid,
de tacte fred,
de estança fugissera?

Una amargor m'omple la boca
em crema la gola i m'esquinça el ventre,
millers de puntes clavades, dolor sobre dolor.

Hi hauran altres besades, les desconec,
tampoc les he sortit a buscar, em serien

Dolces i per mi immadures.
Apassionades i jo tan apàtic.
Infinites i jo tan perible.
Com més llargues en la nit
més cruel el record a la matinada.

Sento el batec dels teus llavis en els meus.

Silenciem la paraula i la imatge,
desaparegui l'obscuritat i la llum,
esborrem sentiments i esperances,
fem fira del menyspreu i l'arrogància,
adormim somnis i bogeries,
matem la vida i la mort també.
Precipitar-nos al buit per reeixir,
car tota derrota bé es mereix la lluita
per aconseguir una fita sense victòries.
Avui no parlo d'amor, parlo de llibertat.

Estimar-te és un constant desaprendre,
com més aprop estem més desconeguda.
Un nou retrobament dia a día
entre paraules i frecs pendents de donar.
Et desestimo per aprendre't en l'amor,
renovades il·lusions descobrint-te nova.
És l'esclavitud dels meus sentiments
lligats al comú i constant aprenentatge.

I t'aprenc...
entre paraules i sospirs,
silencis i mirades,
carícies i sexual...

i en amors també.

I et desestimo per ordenar-te en la meva vida
i és la voluntat compartida que ens uneix.

Paraules breus,
atenta,
sabors a paladar,
mirada còmplice,
tacte complert...
avui et mostres.
Corprès,
callat,
guaito la resposta.
Ahir ens posseíem
i avui tan llunyans.
Digues-me,
què sóc de tu?
què vols ser de mi?

Despullar-nos ha estat senzill...

Descobrir ànimes perdudes,
treure la pols a somnis passats,
netejar llàgrimes fossilitzades,
obrir cortines que amagaven la llum,
permetre a la paraula conèixer-nos.

El present sembla regalat entre els dos
tot i el passat amb les seves ombres.
Hauria de ser un àlbum de records
i caduc es mostre perenne amb la por

... a què?
... a qui?

Hem estat i som amants en vers,
tota mena de sentiments compatits,
novells d'aquest amor incipient,
gairebé tot entregat i donat
Cos i cor o cor i cos tant és l'ordre

Intens...
el nou temps...
el nou record

I saltaré al buit si tu m'ho demanes

La meva fe...
renovada confiança...
l'amor

És com el visc, el dono i desitjo

no he de témer a un adéu,
no té espai entre tu i jo.

Estimar-te
en llibertat,
sense mesures,
sense renúncies,
sense conjugar temps
ni predeterminar hores.
Així,
sense cites,
sense esperes,
sense reserves
ni absències...

                          t'estimo.

Ell entra en la meva vida,
mai demana permís,
s'apodera de la meva voluntat.
Amo i senyor dels meus somnis
i jo em deixo,
captiu de la seva força.
Ell entra i em posseeix,
fa cau sota la meva pell,
crea foc i passió sense presses.

Tu ets el seu còmplice,
redecorant els meus sentiments,
pintant de vius colirs les ombres.
Tu ets la meva força,
polint els pensaments
acollint el present.
Tu ets aire nou,
el gust afruitat de les hores,
l'aroma d'un mar obert.

Jo visc aquest moment,
gaudint cada pas donat,
seguint les teves petjades.
jo visc desmesurat,
pendent de ser-nos plens,
com sinó hen d'estar.
Jo vis callant el teu nom,
cridant que Ell és l'amor
i tu de qui estic enamorat.

Una tassa de cafè, sense sucre,
una ombra es projecta llunyana,
és l'aroma d'una absència,
l'escalf d'un present passat,
d'un record sempre present.

Abans de jugar amb les ombres de la nit

voldria dibuixar amb els meus versos

l'encant natural de la teva bellesa,

la matèria que vesteix el nostre desig

i l'intimidat del decorat de la nostre estància.

Com serà demà el cel,
regnarà un blau intens
o un gris plom descregut?
Tinc un pressentiment,
la por emmudeix l'espera,
al meu voltant tot segueix igual
i tanco els ulls per amagar-me
en una foscor on, sentir
no faci mal i, trobar-me
sigui el primer pas, per
entomar un presentiment.

Em reconec fràgil
a volada d'una ploma.
És així com visc,
exposat a qualsevol vent.

Ja ho té l'amor, el de debò,
recull el seu velam segur
a la sort d'un onatge desconegut
confiat en amarinar en el seu port.

Un alè clarobscur envolta el meu cos,
calfreds embolcallen els pensaments,
no m'abandonen, dia i nit persistents
entre somnis imsomisos, els records

Feble
i cansat desvetllo el matí,
les mans ben netes
i buides.

Trist
i sol en un dia nou,
l'ombre allargada
i difusa.

Absent
i esmaperdut imploro,
el destí no m'és favorable
i camino.

Clamo
i m'assec enlloc,
sé que la buidor té final
i espero.

5 octubre

L'enyor,
és un t'estimo
cercant els teus llavis
dins del teu cor.

La nit avança inevitable,
queden hores de descans,
desperto amb un somriure,
miro entre els somnis
i res trobo que el motivi.
De lluny arriba el so de sirenes
i d'un avió del qui no coneixeré destí,
Catalunya està desperta,
no té repòs, ha trobat el seu camí.

L'absurd del poeta
captivat pel vers
que tot ho mostra
i ell voldria amagar.

Escriu quatre mots
plens de sentit,
buits de significat
i amargs de llegir.

L'impuls el domina,
vol omplir un espai
on tot sigui plenitud
i per tu vol ser lliure.

Escolta'l, mira-li les mans,
les llàgrimes i el somriure,
no té por d'estimar-te
ho cridarà amb ansiada calma.

                         T'estimo a tu.