dimecres, 27 de setembre del 2017


La veig a les mans,
s'apodera de mi.
Mira bé els meus ulls
eixuts de tant pensar-te,
i els meus llavis secs
de tant desitjar te.

Tot és tardor en mi,
has estat a tocar
i ara t'allunyes.
La llei del dictador
ha dictat sentència,
mori la llibertat.
Als teus peus una corona,
el seu crespó hi diu només

                  sé que tornaràs,
                  Catalunya t'estima

dimarts, 26 de setembre del 2017


Sóc l'ombra de la tristor
perduda en el pensament,
ara disfresso la bogeria,
sabent-te en altres indrets,
d'haver perdut el destí.

Caminar per carrers nous
que tu i jo mai trepitjarem
i així amagar la melangia
de trobar el nostre passat,
de topar amb els records.

Però la certesa m'obliga
i trio la lluna i el sol,
la nit i el día,
el somni i la realitat,
la vida i el viure-la.

Trio i torno a triar
a tu i la teva presència
i trio segur de triar, i trio
tot i que triar pugui fer mal,

                                 jo trio estimar.

dilluns, 25 de setembre del 2017


Pell                     adormida
Tous                      cercant
Dits                       inquiets
Tacte                entrellaçat
Calfreds              bategant
Frisar              pensaments
Sentiments       compartits
Silencis                   reeixir

diumenge, 24 de setembre del 2017


Quin cant queda per fer?
Quin clam queda per cantar?
L'història és un cicle que torna.

Qui ha après a entendre?
Qui ha après a escoltar?
Envelleix l'home i tot torna.

Què queda per fer i dir?
Què queda per deixar de patir?
No vull aquest present, el passat torna.

Has estimat mai a la meva gent?
Has volgut mai saber qui som?
Generacions noves i la lluita torna.

I em pregunto el perquè?
Què vols de mi?
Jutgeu-me, conec la torna.

Avui no em demanis silenci
com en temps passats
avui no, la por ja no torna.


En aquest país monàrquic
fet de sobres i de por,
hi ha un govern que mana
a cops de bastó.

Quant tu els parlis
perdran la raó
no coneixent el diàleg
la nostra opressió és el seu vot.

Hi haurà una Europa que els miri
quan els seus vint mil antiavalots
carreguin contra la paraula
"democràcia" sense por.
                               


Acròstics

D bchgxhbcufngk
E h tgkygcklhucc
M hvtrvvjucyjf
O jfuhgvgijoqf
C jgvgkfkjcbch
R pakfthncigkdb
A jfgghlcudbdgx
C jchdidmdkxva
I jdnsjzkkxgjc
A jxhvvicikgjvkh


                 El temps sempre juga amb nosaltres

      jocs           TEMPS                     amor

              amor             vides      TEMPS
                           
desenganys       TEMPS                  alegries

    TEMPS         lluites          amor

                    somnis              nits              TEMPS

          amor         TEMPS           llàgrimes

   presències              principìs             TEMPS

llibertats         TEMPS                 amor

           TEMPS            lluites              companys

     morts             TEMPS                colors

            amor                 silencis                      TEMPS

 derrotes             TEMPS              amants

TEMPS    TEMPs    TEMps    TEmps    Temps     temps     .......

    El temps tan escàs en l'amor

                                          tan sobrer en el desamor

TBC
Setembre 2017 (fent temps tot jugant amb el temps)

dimarts, 19 de setembre del 2017


No és un punt i final,
ès una              ,
            llàgrima
neix o             penja
           potser
del              incomplert.
      poema

(TMB H8, renoi quin sotrac !!!!)

diumenge, 17 de setembre del 2017


Si em cau una  l
                           l
                             à
                                g
                                  r
                                    i
                                     m
                                        a
                                        e
                                       r
                                     u
                                    i
                                  r
                               m
                             o
Ho faci en el teu s

dissabte, 16 de setembre del 2017


Perque la llum em fou franca
vaig agafar-te la mà,
tot era de nou nou, un món nou,
un nou demà i una rialla ampla.
Jo volia de tu un mot clar
i una mica d'esperança,
ara tinc un joc d'amor
fet de records i d'enyorances.

Varen arribar les besades
i els primers tactes,
la frescor del cos nu
reconeixent noves estances.
Jo era captiu de tu,
les teves joies i lloances
i tu de mi i de la meva militància
vers tu i el vers que ens acompanya.


Escriuré
un sol vers
a la teva pell,
a l'esquena
o al ventre,
una llàgrima
com a tinta
indeleble,
un darrer vers
guiat
per la teva mà...
                   "desig d'amor,
                                        desig de tu"

divendres, 15 de setembre del 2017


Ara reconec el perquè,
el perquè del silenci,
de voler cridar
i ser incapaç,
incapaç de parlar,
d'expressar un pensament
i tinc por,
por de ser escoltat,
fer malbé el silenci
i oblidar el perquè.

Avui el mirall resta buit.


El misteri captiva el blau seré de la melangia
i jo he decidit empesar-me una paraula.

Qui te pressa quan la nit és tan propera?
De fet, tant fa nit o dia com claror o foscor.
Sé qui soc, tan mateix qui ets,
qui són ells i qui som nosaltres
La llúdriga ha sortit del seu cau,
ha perdut la por o està farta de viure amagada.
Avui ha dit prou, plantarà cara
per sentir-se lliure tan sols quatre passes
si ve el barbut caçador, mala sort per ell,
ella morirà, sens dubte, però lliure.

D'això, jo volia fer un poema d'amor
i m'he empassat la llibertat d'un caçador.

dijous, 14 de setembre del 2017


I si fos...

      Un concepte on tot té cabuda però no tot si val.

      Una paleta de sentiments i totes les seves combinacions.

      Un joc per dos on no hi ha cap vencedor.

      Un projecte fet amb la suma de dos idearis, de dos identitats.

      Un creixement constant de l'aprenentatge.

      Una motivació per confiar i sentir-se protegit.

      Una ceguera afortunada d'una fe desmesurada.

      Una guia per dos que volen anar i no importa on.

I, perquè no dir-ho, el punt exponencial del sexe.

Pinzellades sobre l'amor... i si fos amor també.


Un llàgrima més ...

quantes més vessaràs?
Fan mal com vidres,
tu i jo ho sabem
com la majoria de atrevits,
aquells que arrisquem sentiments ...

a canvi de què?

On una llàgrima germini,
neixin allà nous brots
arrelant en cors
dels qui bateguen per una mirada ...

sense por de tornar a patir?

No, a enamorar-se
ni a sentir-se estimat
i a escoltar un t'estimo
sigues valent, ara és el moment ...

Ho saps?

És clar que ho saps,
has arribat fins aquí tu sol,
deixa enrere als consellers
TU guanyaràs ...

tu ets el teu millor consell ...

estima i no creguis en res més

Poema sencer


Volem saber constanment
per poder entendre els fets,
cap veritat quedi per conèixer,
no podem interpretar un nou error.

Perquè del tot en faig el meu ésser,
si cal amb una llàgrima bullent
i amb el somriure més tendra
o la paraula com a única certesa.

Som passatgers de la vida i del temps
lligats a un món on estem de pas,
avanturers del tu i del jo inquiets,
del nosaltres i el vosaltres plurals.

Imaginem el dibuix abans del paisatge,
particeps amb el nostre posat inevitable,
a cada gest una mostra de què volem ser
i el pensament per enriquir els miratges.

És senzill si hem après a escoltar,
a mirar amb ulls d'aprenentatge,
a palpar sense por totes les textures,
amb la valentia d'expressar el sentir.

Cap núvol ens ha de donar la resposta
coneixem el qui i el perquè d'una llàgrima,
la força incomparable d'un somriure a temps
i que el viure és la més gran oportunitat.

He d'estimar el jo, d'estimar el meu jo
com a únic camí per arribar al tu,
no conec manera millor del nosaltres
no conec millor manera d'estar amb vosaltres.

Esquelet poema


Volem saber
             entendre
             conèixer
             interpretar
Perquès del tot
             la llàgrima
             el somriure
             la paraula
Passatgers de la vida
             del món
             del tu i el jo
             del nosaltres i el vosaltres
Més enllà del dibuix
             del posat
             del gest
             del pensament
És senzill, escoltar
             mirar
             palpar
             sentir
Cap núvol té la resposta
             per una llàgrima
             per un somriure
             per un viure


T ristesa
R ebel
I mperes
S olcant
T emors
E svaint
S ilencis
A bissals


Una llàgrima, de cap a fi
un Arc de Sant Martí.

Esbossa un somriure discret,
avergonyit, no sap dissimular.
Mira al sol als ulls, de front,
desitjant cremi la seva mirada.
No vol conèixer nous paisatges
més enllà dels recents.
Humiteja els llavis amb un record
i el cor sembla li abandoni el cos.
Les mans s'aferren entre si
no troben el tacte desitjat.

La llàgrima cau i es desfà l'Arc,
la foscor tot ho ocupa, és de nit.

                                                     i res més


Ets el fruit,
la conseqüència
d'una llavor
que tornarà a germinar
i serà un nou fruit.
Tot és cíclic...
la vida
el poema
l'amor
i la vida...

                fins que la vida diu prou


L'esperança és un engany del somni
quan descobreix que no és real
i el poema esdevé la solitud del poeta
amagant els versos que ningú entendrà.


A la platja del meu balcó
cap onada pot arribar,
només la lluna tot ho remulla
i l'aire és fred quan el sol es pon.


Quan la tristor arrela
queda un aire d'esperança
on els somnis no són
i la mà que et vol és amiga.


Trobaràs una nit on amagar-te,
una nit que no espera el día.
Una font on apaivagar la set,
la set del cos no pas de l'ànima.
Un camí que sedueixi el teu pas,
un pas errant i probablement errat.
Trobaràs un instant de vida
abans d'alienar el darrer alè.
Una guspira cremant-te la pell,
aquella pell que fou jove i tendra.
Un darrer pensament per algú
d'un passat sempre molt proper.

dimarts, 5 de setembre del 2017


S ilencis
I ntims,
L làgrimes
E clipsant
N its,
C alfreds
I nabastables,
S ilencis

          abans de la

T empesta,
E scoltaràs
M ots
P erduts
E sculpint
S ecrets
T raficant
A mor

           per un

P aís,
A fany
I rrenunciable,
S otmès

           cercant la

L libertat,
L 'home
I ncondicional i
B rau
E spera
R etrobar-la
T ossut i
A ssaborir-la
T riomfal

dilluns, 4 de setembre del 2017


L libertat

L 'home

I ncondicional i

B rau

E spera

R etrobar-la i

T ossut,

A ssaborir-la

T riomfal

diumenge, 3 de setembre del 2017


S ilencis

I ntims,

L làgrimes

E clipsant

N its,

C alfreds

I nabastables,

S ilencis


Un
captiu
capficat
capiculat

d'un
capaç
capsigrany
capbussat

al
capvespre
capgirat
capturat


S'apropa el final del dia,
dos del mes nou del dos mil disset.
Un dia feiner per mi i diferent per cadascú.
Ara és hora de recapitular i fer recompte,
de mirar el dia viscut en tota la seva realitat.
Sé de qui pren el sol a l'ombra,
he llegit versos prenyats de dol i llàgrimes,
alguns amics esgoten les seves vacances
i d'altres amb un sòl dia de feina estan esgotats.
He vist qui, cercant la felicitat en el record,
l'ha trobada o ha caigut en la tristesa.
Caverna i indepes reforcen les seves trinxeres
i una dona sàvia m'ha omplert d'incerteses.
El dia no ha estat gens quotidià, mai ho és,
cal tancar la llum per descansar pensant...
- Tot va bé amics, no us amoïneu, tot va bé.

dissabte, 2 de setembre del 2017


Dia dos del mes nou del dos mil disset,
l'hora habitual d'un disabte feiner per mi.
La noia dels texans estripats passeja el gos,
l'home mal afaitat torna de comprar el pa,
els encarregats de la neteja mullen la plaça,
de diferent avui l'alarma d'un parking,
ningú para atenció de res.
La mateixa poca gent al metro,
jo m'entretinc amb un llibre,
arribo al meu destí massa d'hora, com sempre.
Prenc el segon cafè del dia, aquest dolent,
no canvio de local tot i saber-ho,
compro tabac, vici que hauria de deixar.
Falta una hora per obrir la botiga...
Tot ha estat quotidià, sonric i em dic
- Tot va bé Toni, no t'amoïnis, tot va bé.

divendres, 1 de setembre del 2017


Mirar amb molta curiositat,
tanta com cura, demanar permís
i veure allò que l'interior guarda,
sense fer cap ferida i mai més
no haver de demanar permís.

dijous, 31 d’agost del 2017


Passa entre mirades furtives,
entenedores, distretes o alienes.
També ho fa a queixalades,
algunes de ràbia i d'altres de plaer.
Passa i no passem comptes al pas,
calmat, amb presses o agitat.
La consciència no sempre està alerta
i quan ho està sovint és condescendent.
La seva mida és un secret desconegut
no ens farà mes savis conèixer el final.
Ningú està obligat a seure a la seva taula,
per si de cas tots prenem la millor cadira.
Com passa aquest rellotge del temps !!!
Viure-la no és un deure ni cap deixadesa
però ja que hi som aprofitem-nos d'ella.
Que de vida només en coneixarem una
cadascú la seva i si tu vols per compartir.

dimecres, 30 d’agost del 2017


La poesia és la meva anècdota.
Que si, vull dir que no, que no sóc poeta.
Jo passava per aquí i m'hi vaig enganxar,
fins al punt d'arribar a creure-hi
i sentir-me un més entre vosaltres
compartint i compartint...
                                     [què?
imatges de la nostra geografia,
una mirada tan fictícia com real
enllaçada amb sentiments.

dimarts, 29 d’agost del 2017


Oblit o record
ficció o realitat
un somni o el somni
present o transparent

- Tot això sóc
si res esperes
res busques
i res vols de mi-

Diu la flor marcida,
va ser vida amb arrels
abans de ser tallada
per qui va estimar la seva bellesa
i la menysprea ara efímera.

dilluns, 28 d’agost del 2017


Tinc desig d'hivern
de sentirme arrecerat
de la pluja, del vent i del fred
rera un gran finestral.
Des d'on vegi ciutat
a primera hora del matí
fins l'última del dia,
amb l'escalf d'un cafè
i roba gruixuda a la pell.

Tinc ganes de verds,
de paisatges verges
anunciant primaveres
fecundant la terra.
Té ganes el desig
de reixir del seu orgull,
lluny de miratges
a tocar d'un somni
perenne entre les mans.


Fugien de la mort,
drets al ben mig de la barca
abraçats, compartint por i esperança
sota la mirada de dotzenes d'ulls
tolerants amb aquest brot d'esperança.
Van fer l'amor per última vegada,
a mercè d'una tempesta més,
amb sort l'ultima abans de...


A l'amor li demano poca cosa
un full en blanc per omplir.

Temps per compartir
i motius per persistir.

Un bon grapat de sentiments
per mostrar-los amb orgull.

Una nit d'hores eternes
per sentir-te al meu costat.

dissabte, 26 d’agost del 2017


Cercant un temps,

un temps oportú
oportú per una paraula
una paraula que sigui verb
un verb acompanyat d'un pronom
un pronom en segona persona
una persona que vull en femení
un femení que faci referència a tu
un tu únic per dir-te...

                                      t'estimo


Tampoc és tan complicat,
entra per una petita esquerda
com una minúscula escletxa de llum
per un foradet que ens desconeixíem.

Imperceptible al principi es va engrandint
i sense cap mirament ocupa tot l'espai,
quan som conscients estem atrapats
i la dualitat és ara el nostre fer constant.

Alguns li diuen amor jo,
com ja sabeu tots,
li dic nosaltres, tu i jo.

dimecres, 23 d’agost del 2017


Un traç solca l'aire, s'enlaira
i baixa amb càlida calma
embolcallat de tendresa.

Un seguit de versos encadenats,
la nota més dolça que he tastat
i una veu acaronant la meva oïda.

És l'enyor d'una noia, Maika,
pel record del seu Petit Princep,
en la força de la teva veu... Marta.

Dedicat a la Marta Forment, una gran veu.

dissabte, 19 d’agost del 2017


A voltes és millor callar,
tancar els ulls a pany i forrellat
i no intentar comprendre.

A voltes el despit és la clau,
alçar la veu com acte de valentia
i la rebel·lia ens agermana.

A voltes l'home plora,
la mort deixa de ser un cicle vital
i la por ens fa humans massa tard.

divendres, 18 d’agost del 2017


Visc el dia de dotze en dotze hores
i vet aquí la meva conclusió:

Les dotzenes més diferents són de nou a nou.
Nou del vespre a nou del matí passen en un no-res,
si són del matí al vespre és tot inacabable.
Però hi ha un però, qui ho anava a dir !!!
Si les compartim el rellotge em traeix
i pren volada d'alta velocitat...

Quines collonades té el tic-tac!!!

dijous, 17 d’agost del 2017


Ni vaig néixer ni moriré poeta,
viure o malviure tampoc fa poeta,
ni expressar o descriure entre línies.
Sóc un gelós col·leccionista de sentiments
i també camino com un més
deixant enrere un reguitzell de versos.
D'aquest anar deixant empremtes
en diuen poesia i, si de cas, a mi poeta.
Però la meva ombre em martiritza,
a dreta o esquerra, davant o enredera,
o clavada a plom en el terra.
Saber què sóc quan l'ombra enganya el qui
i el camí no aclara el què del qui per ser.


Sóc aquí malgrat els segles,
testimoni de la història,
l'única coneixedora de la veritat.
He estat sempre en peus,
sense voler, guardant secrets,
veritats que avui encara són.
Una fugida o una maldestra venjança,
un plor o un bes robat, sovint desitjat.
Sóc aquí com hi seré demà,
protegint del fred o la calor
ningú em dona cap més valor.

Un drag em farà servir per prendre el sol,
uns nens el foragitaran amb pedres,
ferides que no em doldran
car jo, també vaig ser i sóc història.

Calladament un plor i una espasa,
un pas lleuger i el fred de l'hivern,
una nit de tempesta a la porxada i un bes.
No sóc més que una simple pedra
guardant secrets que ningú m'ha explicat.



Desig de dormir entre els teus braços,
agombolat en el teu vaivé remorós
i, entrada la nit, en la teva melodia.

dilluns, 14 d’agost del 2017


Perquè res espero res ansio
i res necesito perquè res tinc.
Aquesta percepció absoluta
em domina i ens fa dispensables
els uns dels altres i a tu i a mi.

Miro un paisatge i el sé únic
i ell mateix es pertany, no és meu.
Toco un pètal i també és únic
i és part d'un tot, tampoc meu.
I et sento a tu i ets incomparable
i tu bé saps que ets teva i de ningú més
malgrat l'atracció i el desig del nosaltres.

I tu tries i jo trio i el verb és universal
i el fem nostre i amb ell l'acte d'estimar.
A això li diuen amor i jo li dic nosaltres.


Hi ha un temps per l'amor
i un temps per estimar.
Quan coincideixen, el temps
deixa d'existir, fonedís
pren la forma dels amants.


"M'enamores i em sé enamorat
i de tu tot m'agrada
i no em preguntis perquè t'estimo.
Saps?
M'agrade estimar-te
i m'agrada com m'estimes.
M'agrades"

Fragment d'un poema de finals d'un any passat. Avui afegiria...


És cert,
de tu tot m'agrada per ser teu,
i tinc un pensament de tu...
- no canviïs de tu res per mi -
faríem malbé el nosaltres.

dissabte, 12 d’agost del 2017


Una llavor sobre la roca no arrela
i si ho fa, la trencarà,
la convertirà en terra i brollarà.
Dels seus brots els millors fruits,
d'entre tots el més preuat
prenyat de sentiments, ple d'amor.


Què amaga l'altre cara de la lluna?

Sóc molt curiós
i també curós,
més del que sembla.

Què amaguen?
un somriure o una tristor,
una abraçada o una llàgrima,
un despit o una complaença,
un pas ràpid o un fer temps,
una curiositat o una vergonya,
un ja t'entenc o un ni m'ho diguis,
una invitació o un no hi vaig pensar,
un regal o un oblit.

Què amaguen tantes coses?

I un mirall?

Fe a banda, jo crec.
Què amaga creure?

Quin gest el viure!!!

dijous, 10 d’agost del 2017


Va néixer com tots, de l'amor,
de l'amor i del desig d'estimar
de l'amor i el sentit d'estimar
de l'amor, del seu coratge i força,
de l'amor i de la seva persistència,
de l'amor, del seu significat i grandesa.

Així va néixer el nostre primer poema.
I la resta va ser senzill,
estimar-nos i res més.

Fer-ho en el seu desig i sentit,
amb la seva valentia i força,
persistint en el significat i la grandesa.
Creient que l'amor és possible
malgrat els poemes de desamor.
I ens seguirem estimant
malgrat escriure l'últim poema,
avui que el poema és l'anècdota
i l'amor és tangible i real.


M'has mostrat totes les teves nueses,
la de la mirada, veu i oïda,
la del tacte i també l'olfacte.
Has confiat més enllà i mostrat la del cor
i quan tot semblava vist
has confiat les teves mans a les meves.

dimecres, 9 d’agost del 2017


Donem llibertat a les mans,
a les mirades i els sabors,
a cadascun dels gestos del cos,
a la veu amb tots els seus tons
i reconeguem-nos amb l'olfacte.

Al llindar de la matinada
ens esgoti la tremolor
i ens cobreixi la suor,
és l'erotisme del nostre amor,
cap imaginari el podria superar.


L'amor,
un estat indefinible quan el sentim
perfecte quan el rebem
i lliure quan el donem

L'amor,
un desordre harmònic de sentiments

dilluns, 7 d’agost del 2017


Si la teva veu tingués un color seria el blau

Si la teva mirada tingués un so seria el del mar

Si el teu olfacte percebés un gust seria el de la salabror

Si la teva oïda sentís una olor seria la nit prop del aigua

Si això fos un paisatge seria amb claror de lluna plena

I tu amb els peus nus a la sorra a tocar de les onades

I jo només voldria sentir-te en aquest teu paisatge

I que cada pinzellada la visquis com un vers meu

                               perque...

Si la meva poesia tingués veu voldria fos la teva

diumenge, 6 d’agost del 2017


Cartes i promeses d'amor,
eternes i d'anar passant.
Aliances i esclaves,
les més lluïdes o rovellades.
Paraules que enamoren
i versos a cau d'orella,
balades amb lluna plena
i rams de flors per marcir,
rumors de pell amb pell
i somnis per complir,
nits de plaers desconeguts
i d'altres vetllant solituds,
rialles, llàgrimes i records
de felicitat o desconsol.
Aquest és un trosset de llistat,
del meu propi llistat.
Res trobareu a botiga
ni comprar, vendre o empenyorar.
L'amor, com l'amistat,
fins i tot l'odi o la gelosia
i qualssevol sentiment,
ens és propi i l'hem de cultivar.

              I tot, tot, tot...
                               
                                  el millor rebost per estimar.


Tastets de la vida
rescatats de l'oblit
entonats records
nounats al present,
caurà la primera fulla
altres la seguiran
displicència madura
incoherència del destí
servituds de la vida.

Doneu-li força aigua
engreixi el seu fruit,
sometent a la terra
espera aliment l'arrel.
Niu d'esperances
t'omple la copa la nit,
incipient el dia espera
minvant les foscors,
és hora de madurar,
neix l'alba entre les branques
traspassa el sol la soca
somriu de groc el llimoner.

dissabte, 5 d’agost del 2017


Imagina'l
Pots?
És teu
El pots aconseguir
No és un compromís
No és una fita
És el teu somni
Si el prens com obligació
deixarà de ser real
per ser un mal de cap.


Reste de nits
enganxades a les sabates,
no perd el pas
l'amant somia.

Una primera llum
escalfa el seu rostre,
arrossega plaers,
histories de blanc lli.

Llegendes mai compartides,
secrets sota les pells
gravats a la mirada,
demà nova vesprada...

                              l'amor la flama del plaer

                                                         i el plaer el caliu de l'amor.

dimecres, 2 d’agost del 2017


Com ho faràs?
Un dibuix, una escultura, un poema, amb música...?
Què pretens atrapar?
Un paisatge, el temps, el vent, un instant, el present...?
Sabràs fer-ho?
Captar, sentir, transmetre, fer arribar...?
Quines eines tens?
Els sentits, l'habilitat, els coneixements, els sentiments...?
Per què ho fas?
Egoisme, compartir, plaer, superar-te...?
I els altres?
Ho entendran com tu, sentiran,viuran, interpretaren...?

Sigues sincer quan treballis cada mot, pincellada o nota...sent.
Recreat en el teu jo cercant la veritat del teu ésser...atent.
Aprèn a aprendre per poder conèixer altres veritats...qüestionat.
ets fort en la teva llibertat i la refermes en la dels altres...vius.

Quan dibuixis un rellotge sempre el veuràs aturat i la vida segueix,
si descrius una primavera, la resta d'estacions seguiran el seu curs,
al versar un amor no esperis sigui correspost sempre, respecta,
podràs esculpir la bellesa d'un cos i no podràs aturar el seu envelliment,
les notes seran la pluja i l'huracà, aigua i vent que ni mullen ni despentinen.

La grandesa de l'art en el teu fer
en el primitiu instint de compartir.
Tens un tresor interior per donar
el valor de la teva història...
de la teva mirada...
dels teus sentiments.


Innocents i alegres,
vius, lluents i brillants,
juganers i perspicaços,
calmats, plàcids i entregats,
sincers, confiats i lliures,
emfàticament acollidors.

Així van despertar els teus ulls
un diumenge de sol i blaus,
prop del mar, a tocar del llimoner.
Amb aroma a cafè i pa torrat
entrellaçàvem els nostres dits.
Teníem un pla per compartir,
res de nou més enllà de l'amor
ocupant tot el nostre espai.


dimarts, 1 d’agost del 2017


Sorgia del mar xopa de vida
amb la pell envernissada i lluent,
el cabell ben estirat enrere
com un ram d'algues marines,
un somriure els llavis
plena de seguretat i plaer,
una mirada neta els ulls
que el sol envejava i aclaria.
Els seus peus acaronaven la sorra i
la seva ombra es gronxava entre onades
en un mar que, com el sol, la volien posseir.

Creieu-me, jo ho he vist,
ho he viscut i ho he sentit.
Creieu-me, jo hi era i era veritat,
ho sé perquè em va besar els llavis.

dilluns, 31 de juliol del 2017


Tants ulls com tants mons
i per tu tan sòls un de real

el teu amb la teva mirada.

Aquest és el propi aprenentatge,
i ha de ser el més certer per tu

no pas per ningú més.

És l'univers de la teva vida
i el que dia a dia tu tries

no és indiferència cap a ningú.

En aquest triatge, el teu amor
que et farà diferent a tothom,

son els teus ideals per compartir.


El destí desborda un present auster,
fer un cingle i un altre i un altre,
és l'única motivació convergent
quan destí i present són una sola cosa
i la vida un rellotge que no volem aturar
no fos que el temps ens ancori al passat.

Juliol 2017


Tenia por d'escriure,
de fer visible la seva feblesa
o trobar el significat del dubte.
El seu amagatall era el silenci,
on ningú el veuria ni jutjaria
i ell passaria desapercebut...

fins i tot d'ell mateix.

dijous, 1 de juny del 2017


La seva música és al mar,
cada onada com una nota,
ella les neda, és el seu ball.
No hi ha dues notes iguals
difícil de seguir el seu pas.

dimecres, 31 de maig del 2017


Vull vestir-te aquesta nit amb la meva pell,
amb l'humitat dels meus llavis
acaronar el foc de les teves galtes.

Acotxar els teus ulls amb la mirada
atret pel dolç sabor de les teves parpelles
dansant al so dels nostres sentits.

Compartir la litúrgia de l'atracció
acollint l'abraçada de la feminitat
sacsejat pel silenci que compartim.

Aquesta nit l'amor serà pur,
dos dignes amants en la seva fragilitat
muts de paraules i plens d'expressió.


És un parany confús
estimar o estar enamorat.
El segon és impossible
si el primer no està present.
El primer sovint es confon
amb el primer... quin parany.


Complicat això de mudar,
un voldria endur-s'ho tot
i passa que és impossible.
Entre les coses perdudes,
trobades i compartides
el bagatge és un caos.
Deixar pendents és un error,
la porta demana la tanquin
i mai més torni a ser oberta.
Sort tenim que el mai,
el no-res i el sempre
no són valors absoluts.
Complicat mudar a contracor,
ho deia la iaia deixant el poble
i si no ho va dir ho va pensar.


L'amor ens sobrevisqui amor meu.

En totes les seves vivències,
tan en les intensitats i proeses
com en les penes i decepcions.

Tot allò que ha estat nostre, els records,
i el que desitjo per venir i desconec.
Perduri per sobre de la nostra vida
o, si és el cas, perduri per sobre del propi amor.

Prengui formes conegudes i senzilles,
rosa, papallona, ocell o tant se val,
que sobrevisqui i, si de cas, ho faci també
com esbarzer, llam o tempesta o tant se val,
que sobrevisqui i, si de cas,
ho faci per sobre la nostra vida i del nostre amor també,
com ho fa una llàgrima en el plaer i en el no-res.


Si has vessat llàgrimes
i també les has basat.

Si has sentit la plenitud
i també l'absoluta buidor.

Si el cor se t'ha accelerat
i omplert el ventre de papallones.

Si has sentit un guany somiat
i la pèrdua més absoluta.

Si el condicional és un infinit
i el poema no troba final.

Si has sentit això i més
has viscut i vius l'amor.


El proper tren no admet passatge
és el meu, n'estic segur,
no n'espero cap més,
de fa dies que ho tenia previst.
Ha de ser avui, just al capvespre.
He estat preparant-me per res,
no admet passatge.
No pot ser el següent,
ha de ser aquest, el del capvespre.
Faré tard a la meva darrera oportunitat
o potser és això,
els que no tenim destí
esperem trens que no admeten passatge,
perquè per anar enlloc no cal cap tren.


Miratge de dia
ombra de nit,
omnipresent.
Aquest és el poeta
amb la seva dèria
de poema per enamorar


- On és la bellesa?

Es preguntava la figuera,
la de fruit dolç,
perquè no era cirerer,
de fruit més acolorit.
Envejava la vermellor,
la lluentor i la forma arrodonida,
ella era de color trist i pell tova
i el seu fruit tenia forma de llàgrima.
Es preguntava la figuera
com sent arbre tenia sentiments
i el cirerer patia
per tenir un fruit tan breu.


M'he sentit i està bé.

T'he sentit a tu
i tampoc sabria definir-ho,
però m'ha agradat.

M'agrada sentir-me
quan et sento a tu
i està bé comporti-ho.

Quines coses...
Avui hem sentit i està bé.


Un de diferent.

Un dia escriuré, ho tinc ben pensat...
no qualsevol cosa lleugera, serà un poema...
tots estareu convidats, per quedar bé...
cadires i bon cava, no sigui dit...
lectures per oïdes atents, alguna hi haurà...
per culminar un bon sopar, golafres...
farem foguera gran, tots corpresos...
porteu trastos per cremar, mots inclosos.
Ai del del pobre poeta!!! és un dir...
si del moment vol fer poema, marededéusenyor...
a la foguera a de cremar, no en quedarà cap.


És a la tendresa dels teus pits
per on flueix l'escalfor de la vida.
El nadó s'arrapa a la sina complagut,
el seu petit ventre sent el primer plaer.
La complicitat mare-fill combrega,
els vincles de l'amor han donat fruit
i tu l'arrapes al teu cos tendrament.
Les primeres lletades i tactes pell amb pell,
les primeres olors que sempre més reconeixereu,
els primers signes de satisfacció plena,
els primers moments de molts per venir.
Tu, dona, donadora de vida,
seguretat i pilar de la innocència.
Tu, mare, desprens tendresa,
a cada gest, a cada mirada...

                                           un alè tendresa.

Pregaré tornar sentir el teu amor,
que la teva pell cobreixi de nou el meu cos.
Pregaré escoltar el so de la teva veu
dibuixant poemes d'amor en els meus pits.
Pregaré l'alè del teu ventre en els meus llavis
fent-me sentir la febre del desig.
Pregaré el tacte de les teves mans
donant mesura al vertigen dels meus plecs.
Pregaré per entregar-me completa
i per sentir-te complet en mi.
Pregaré una nit sense demà
on sentir-nos enamorats,
on l'estimar, el desig i el plaer
siguin l'aventura del nostre amor...

                                                    i res més

Mentre endreço la rima
i repaso la mètrica,
la vida pasa
es merceix la flor
i acaba la primavera.


Tinc un mot encès
cremant el meu udol,
passa de llarg el pelegrí
no vol saber-ne res del crit.
Crec en el destí,
caminant a palpentes,
que em durà la sort
en fosques nits.
Crec en l'amor propi,
aquell despertar pel dematí
navegant cap a ponent
a cavall del vent de la mort.



Passa alguna vagada que no passa res,
i aquí estàs tu, nua del tot, i no passa res.
Arraulint els propis pensaments i res,
vagarejant en el teu interior, esperant, i res.
Pot ser que la nuesa, o el teu vestit,
t'apropi molt més al teu jo,
aquell que amaguen les robes del protocol.
Et saps filla, germana, mare, amiga...
tu que has captivat paisatges,
tu que t'has lliurat al viure,
tu que sempre has seguit el teu present,
te'n adones que no tens res i ho tens tot.
Vestida de nuesa res més et cal per ser
filla, germana, mare, amiga... dona
i res més que el no-res per començar a ser.


Viure
o
Sentir

Sentir
o
Bategar

Bategar
o
Estimar

Estimar
o
Enamorar-se

Enamorar-se
i
Viure

Cercle tancat.


Poema

Pla
Ple
Just
Ferm
Valent

Poesia

Plaent
Plenitud
Justificada
Fermentada
Valenta

Pla i plaent el poema
Ple d'expressió, plenitud viscuda
Just el mot, justificada la paraula
Ferm el poeta, fermentada inspiració
Valent el sentiment, valenta la musa.


Qui no ha viscut aquests plaers?
Ser el protagonista d'un poema,
de la lletra d'una cançó
i sentir a cau d'orella un t'estimo.

Però és tan més gran saber d'algú
que s'emociona quan li cantes una cançó
o li dediques els teus versos infinitats,
segura de despertar amb un t'estimo.

Algú que ha sentit l'escalf de la carícia,
els plaers de les besades més íntimes,
el pessigolleig prenent-li el cos sencer
i el desig de matar el temps i fer-lo etern.

Som aprenents de l'estimar,
llavors que cal treballar amb cura
i compartir una collita generosa d'amor.
Perque estimar sense amor ens fa

           insubmisos dels sentiments.


Després d'un camí llarg
què espereu trobar?
un glop d'aigua i un bocí de pa
per continuar endavant.

No hi ha cap excepció,
a tots ens agrada ser el protagonista
d'un poema, de la lletra d'una cançó
i sentir a cau d'orella un t'estimo.

Però és tan més gran saber d'algú
que s'emociona quan li cantes una cançó
o li dediques els motius dels teus poemes,
que es desperta amb el desig del t'estimo,
un xiuxiueig que correspon amb sentiment.

Perque podreu trobar
després d'un camí llarg
un glop d'aigua i un bocí de pa
per continuar estimant.


Apedaçat o sargit,
el cor,
sempre triomfa.
És l'únic orgue,
el cor,
relacionat amb l'amor.
Qui el va triar?
Ara diríem, per exemple,
- Tu guardes el meu fetge
o
- Tinc el ronyó trencat
i perquè no
- Duc tatuat el teu nom al meu pàncrees
o
- Compartim el mateix ventre.
Orgues tots ells molt dignes.


Renuncies
N'estàs segur?
Faci el que faci renuncio.
Estimar, sí
com un fer natural,
espontani.
Estimar, sí
no sé viure d'altre manera,
inevitablement.

Però renuncies.
Sí, faci el que faci renuncio.
Conscient, sí
de que l'estimar no té preu
i negar l'amor es paga molt car.


Un degotar constant
amb cadències incertes.
Un petit toll d'aigua
alimentat d'aquest degotar.

Un altre degotar
amb el seu toll corresponent.
Dos tolls que coincideixen
i fan un sol cabal.

Com distingir cada toll?
El cabal si mai es divideix
portarà l'essència dels dos tolls.
Podria referir-me a la pluja
però jo parlava de l'amor.


Avui de nou
sé que alguna cosa he de dir
i afinant la veu escric...

"tot el que et dono primer ho he estimat,
per això sé que t'estimo tant com t'he donat"


Algú ho haurà escrit
abans de mi, vull dir.

"Penso tot el que escric
i no escric tot el que penso."

I de l'amor?

En dono tant com tinc i en sé.
i no tinc tot el que voldria donar.


Què senzill escriure un "t'estimo" !!!

Ho és tant...
com viure'l
i conviure'l.

O no.

No hi era al temari de l'escola
i els llibres d'autoajuda
els escriu gent que sembla sola
tanta experiència i tanta purga.


Cada lletre té la seva porta,
com hi ha portes que n'esperen moltes
hi ha lletres que sempre busquen la mateixa.
Els poemes fan com les lletres,
cerquen la o les seves portes
i són destí o destins de qui els espera.
Pot passar que les lletres i poemes
confonguin el destí i perdin el sentit,
com pot passar que les portes
no dessitgin ni una ni l'altre
o, senzillament, l'amo sigui un altre.
Però darrera de cada lletre, poema i porta
hi ha una persona i darrera d'ella un sentiment.

dimecres, 19 d’abril del 2017


Viatjo en tren
assegut mirant el que queda enrere
però els ulls no veuen horitzons,
resten perduts mirant enlloc.
Vint-i-set graus i fa fred,
un fred que neix del meu ventre
i és boira i pluja en els ulls.
Estació rere estació
van passant oferint el seu paisatge
com qui ofereix el millor producte.
Totes estan en venda
i cap sembla per mi.
No hauria de ser-me indiferent,
triar el destí o que ell em triï a mi.
Em deixo portar sense cap gaudi,
avui no importa on.


Tu bé ho saps
com és de delicada la rosa,
en la seva bellesa
enmirallada en els ulls,
de qui la conforta.
En la suavitat dels seus pètals
és el gaudi dels tous,
de qui els acarona.
En el seu aroma,
plaer de sensacions,
de qui el sent.

Ella res amaga,
tot ho mostra
i a la seva tija
el seu punt de dolor.
A la vista,
sense enganys et diu
- Si ets delicat amb mi
no res has de témer -


Descobriràs el teu jo...

Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.


Amb un tul de frescura
vesteix el mar
de blaus transparents
el teu cos.
Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.
Cada gest és una nova abraçada
on combrega la vostra intimitat,
i jo, gelós d'aquest moment,
imagino ser la roca
on podràs amarinar els sentiments
que el mar i tu heu creat.


Una part de mi es desprèn
per cada pensament,
nua a cavall de les onades
el teu món pren vida.
Una nit qualsevol o de matinada
emprèn el camí.
És tan més lluny de mi !

Cerca la pau que li és negada.


Pot ser que la vida
sigui un reguitzell,
una infinitat de moments,
la majoria a mig fer,
que ens alienen els sentits.

Pot ser quan alguna cosa acaba
la vida deixi de ser vida
i nosaltres mori'm una mica
abans no ens arribi la darrera nit
i la mort ho escampi tot.


De l'amor...

Arribat aquest punt he de dir-te...
que he intentat més de mil vegades
i mil vegades, reconec, no n'he sabut.

És arribada l'hora d'abocar la meva desesperació i és que...
els meus sentiments tenen nom propi.
desperten sensacions i intencions,
sentides arítmies sobrevingudes,
les que tu causes en mi
amb un senzill pensament meu de tu.

No en tinc prou amb cridar, cantar
o rapsodià un t'estimo majúscul.
No, jo no em conformaré mai,
vull més, el tot... el teu tot.
Un tot on sentir que em sents,
on em vius amb tota la meva intenció
i em correspons amb el teu jo més íntim,
el dels sentiments.

Perque sé que en tu desperten,
tan profusament com en mi,
donant sentit al nostre estar.


Un color que els representi tots
segons el moment i el sentiment.
Una història plena,
una història que tu pots inventar.
Un estar perquè triem estar
i tot és posible.
Ara pensa en dos amants que s'estimen,
estimen i volen ser estimats.
Inventa una història i fes que tu i jo la fem real.
De mentres jo aniré a mercat
a comprar el nostre sopar.



Definició de poeta

Hi ha de totes les mides,
pes, alçades i enteniments...
vet aquí un de llargarut,
prim, curt de vista
i de ràpid fullejar.


De l'amor...

fràgil com la vida,
lleuger com l'aire,
trepidant com les emocions,
virtuós com els sentiments
i brau com les tempestes.
Perseguit i desitjat,
doll de pors i satisfaccions,
brot d'empelts i collites.
Maridatge del tu amb el jo,
saviesa ancestral d'una alquimia
plena de variables tolerants.


Atresoro les teves mans entre les meves
em plau el seu tacte i la seva escalfor.
Reseguir cadascún dels dits
dibuixant, a la meva imaginació,
com la tendresa dels palmells
acarona els meus sentits
amb la mesura del gest just
on, pell amb pell, l'embat
serà el proper pas que ens porti
a un nou horitzó de plaers.


De l'amor...
Cap encaix ni filigrana,
ell és en la nostra mesura,
tant dónes com rebràs,
joc d'intercanvis constant,
el plaer és complet amb ell
que captiva ment, cor i cos.
Incapaç d'explicar com el visc
el sé meu, tant com teu.
No és un espai de miralls,
compartim estances i voluntats.
L'amor no és cap més cosa o si,
perquè, l'amor que és?


Ni blanc, ni negre,
ni matís de gris.
Res, avui res per versar.
Em nego la inspiració,
si treu un brot l'escapço.
Ara toca acceptar-nos
tal com som i punt.
El paisatge l'argument
d'aquest dia per viure.
Els colors em sedueixin
i els sorolls em colpegin.
Tot sigui donat i propi
de la natura i la ciutat.
El dia sigui ben clar
i la nit prou fosca.
Acabi ja aquest poema
que res vull inventar.
Els peus a terra per caminar
i el cap ben alt per respirar.


Alguna cosa està passant,
ho notes un dia qualsevol.
Es un quelcom diferent,
de sobte et sents atrapat
i a l'ensems lliure.
Alenteixes el pas i ho saps,
ho notes, els sentits desperten,
tot s'omple d'una claror diferent
i vius cada instant plenament.
Algú està tocant la teva vida
o potser has estat tu qui ho ha fet
i ara et contesta o ho has de fer tu.
Les arrels prenen seguretat,
és la força d'unes altres
aferrant-se a la vida, a la teva,
entregant la seva incondicionalment.
Amb aquest revifar de sentiments
confies, ulls clucs, de nou.
L'amor pren forma de relitat
i el verb estimar es fa imperatiu.


Cau en l'abisme
aferrat al tot intangible
al no-res tangible
perd el contacte
deixa de ser cos
és pura expressió
un, dos, tres...
eteri, volàtil
sensitiu, sensible
El cos tremola
perd els límits
batega gemecs
ofega plaers
darrer alè
eclosiona i reneix
sura en el caliu
navega abraçat
cos amb cos
pau absoluta.


En aquest temps que ens toca viure,
cadascú amb la seva realitat
i la nostra comuna manera de fer,
en tu trobo el meu ideal,
la dona que vull amb mi.
Podria veure't com a una deessa,
Afrodita o Venus de l'amor perfecta,
o com una sirena o Gioconda
i tantes altres figures de la perfecció
que algú un dia va declarar venerables.
Jo, el Toni, simplement home,
estimo la dona que viu en tu,
amb totes les virtuts sota els meus ulls,
els moments de clarors i dubtes,
la pell febril i plena d'albades
i amb tots el adjectius que desprens.


De l'amor...
camino amb els ulls tancats
aferrat a la teva mà,
a la teva veu i els teus silencis.
El meu sentiment no és cec,
és confiança en tu
i el que hem après junts.


Si aquest fos el meu últim poema
no seria cap desventura per ningú
que de poetes n'hi ha molts
i de poemes el món n'és ple
o ho hauria de dir a l'inrevés, tant se val.
El cas és que, si l'atzar ho demanés,
no sabria com fer aquest comiat.
El més encertat, potser, seria callar,
desà les eines endreçades,
sentiments inclòs i fer poc més
que no fos sortir al carrer i viure,
sentir l'aire o l'escalfor del sol,
sorolls i veus desconegudes,
gaudir de mil i un paisatges,
el mar, el cel o descubrir...
Què caram!!! Redescubrir el món.
Hi ha tantes coses a compartir
i fer agafats de les mans tu i jo.


Definir per definir
exalcem qualitats fins els impossibles
jugant amb comparacions irracionals,
idealitzant una realitat senzilla.
Aquest és el parany,
convertir el sentiment
en una no-res inversemblant
a mesura de la pròpia imaginació,
un núvol de sucre a tocar de la follia.

Un nen distingeix un petó d'un petó
i l'amor de l'amor. - Complicat? -
Quan la seva veu diu -t'estimo-
és clara, concreta i tot queda dit.
Som els grans que fem de l'amor
una metàfora rere el teló,
una novel·la rosa i, sovint, ciència ficció.

I jo t'estimo i tot queda dit,
la resta? senzillament viure.


Aculls la meva mà entre les teves
i en el teu ventre la fas niar.
L'escalf del teu sentiment m'atrapa,
fas teus cadascun dels meus sentits
i entre el teu-meu i els teus-meus
tot és confús i confortable.
Atrapats d'un nosaltres fascinant
quedem captius a cada alienada,
com dos adolescents que, primerencs,
aprenen a escoltar el primer batec,
el propi i l'amarat de tendresa,
on el verb estimar pren forma.
Ho fem perquè ho mana el cor,
el desig en fa pregó en les mirades
i el temps queda suspès a l'horitzó.


M'has donat tant, he sentit tant,
hem compartit tant, m'has permès tant
i tot entre tu i jo ha estat tant i més...

T'he mostrat la meva musica,
els meus llibres i el meu dia i nit,
les meves pel·lícules i lletres,

I ara soc incapaç de volar sense les teves ales
Hem après un estimar complert,
el nosaltres hauria de ser indivisible


Els tinc a punta de llapis,
els imagino escrits sobre paper,
però quan m'hi poso s'esvaeixen
i es perden en el no-res dels imposibles,
massa sovint darrerament.
No espavila el Toni, conscient,
pres d'un malson que li amaga la raó.

dilluns, 13 de febrer del 2017


Miro el rebost buit aparentment,
pot ser que no hi quedi res
quatre mots i res més,
són paraules que jo un dia,
per un món que fos diferent,
jugava a inventar espenrances
per mi, per tu i per ell,
avanç que la nit enfonsés la barca,
no puc oblidar les seves llàgrimes.
Qui ha arrancant les seves arrels?
qui els nega un plat calent,
un sostre i una flaçada?
Per ells tan sols els hi queda
la vida i una mirada perduda,
tot abandonat en el seu viatge,
les pors i les vergonyes
que ara hem fet nostres,
també en vida i la mirada amagada.


Lligar paraules, encadenar-les
amb el llenguatge dels dits
fent atent recurregut a la mà,
a les teves mans com a traç
dibuixant cada instant trobat,
reconeixent el meu cos en elles,
formes que en els meus palmells
tu reconeixes com a pròpies.
Hem estat, som, un mateix desig
combregat en el plaer de la trobada
de nits ombrívoles de moments,
on la nuesa més hilarant
era, i és, l'expressió complaguda
del nostre anonimat silent.
Conquerida la tremolor dels ulls
una llàgrima de plenituds
comparteix el tacte de les mans.

dissabte, 28 de gener del 2017


Sabràs perdonar-me quan et necessiti?

No entens que em fas mal avui,
no et vull el meu costat, et maleixo.
Sé que en d'altres moments t'he cercat
i ara t'odio amb tota la meva força.
Ves-te'n, fuig, no et vull ni presentir.

Maleïda soledat tan amiga de l'enyor.

divendres, 27 de gener del 2017


Marxaré sense equipatge,
deixaré terra i amics.

Però demà el sol sortirà de nou
                                 com avui
o potser el dia serà ennuvolat
                                 com avui.
i de nit m'acompanyarà la lluna
                                 com sempre.

Les mans ben buides,
el bagatge abandonat amb els records
i els sentiments en l'oblit.

Un dia descobriré que és una quimera,
que el zero absolut no existeix en la vida.
Allò que ens és propi no és un recomençar,
és reprendre trobant nous motius
per viure, per estimar i per ser.

Sabré qui m'acompanya i, us dic,
que res deixo enrere perquè seria morir.
Em nego a començar de zero
obrint els braços a la vida.

dijous, 19 de gener del 2017


Un poema contingut
                            - breu -
Inici d'un final proper
                            - esperat -
Anunci d'un principi
                            - desitjat -
Vivim entre cercles
                            - individuals -
Cercant trencar motllos
                            - diferents -
Quan tot és senzill
                            - blaus -
Entre home i dona
                            - gènera -
                                          - silencis -
                                                        - calma -
                                                                    - meandres -

dijous, 12 de gener del 2017


Aquí, vull dir per tot arreu, tothom,
és a dir jo també, que daixonses,
que tenim un bagatge.
Sí sí, tothom de tots vull dir.
No em serveix dir he viscut poc,
no n'hi haurà de coses per bagatjar!!!
- existeix aquest verb? -
Ara que ho he dit i tots rumieu,
no busqueu similituds amb somnieu,
feu recompte de vida acumulada,
ompliu de raons el equipatge
i deixeu-vos estar d'aquestes, meves, collonades.

dimecres, 11 de gener del 2017


Quina dualitat el silenci
tan ferotge... tan tendre
de plenitud i de buidor
amb turmenta o amb calma
el nostre paradís a l'hora infern
Quina dualitat el silenci

Qui s'atreveix a trencar-lo!!!