dissabte, 19 d’agost de 2017


A voltes és millor callar,
tancar els ulls a pany i forrellat
i no intentar comprendre.

A voltes el despit és la clau,
alçar la veu com acte de valentia
i la rebel·lia ens agermana.

A voltes l'home plora,
la mort deixa de ser un cicle vital
i la por ens fa humans massa tard.

divendres, 18 d’agost de 2017


Visc el dia de dotze en dotze hores
i vet aquí la meva conclusió:

Les dotzenes més diferents són de nou a nou.
Nou del vespre a nou del matí passen en un no-res,
si són del matí al vespre és tot inacabable.
Però hi ha un però, qui ho anava a dir !!!
Si les compartim el rellotge em traeix
i pren volada d'alta velocitat...

Quines collonades té el tic-tac!!!

dijous, 17 d’agost de 2017


Ni vaig néixer ni moriré poeta,
viure o malviure tampoc fa poeta,
ni expressar o descriure entre línies.
Sóc un gelós col·leccionista de sentiments
i també camino com un més
deixant enrere un reguitzell de versos.
D'aquest anar deixant empremtes
en diuen poesia i, si de cas, a mi poeta.
Però la meva ombre em martiritza,
a dreta o esquerra, davant o enredera,
o clavada a plom en el terra.
Saber què sóc quan l'ombra enganya el qui
i el camí no aclara el què del qui per ser.


Sóc aquí malgrat els segles,
testimoni de la història,
l'única coneixedora de la veritat.
He estat sempre en peus,
sense voler, guardant secrets,
veritats que avui encara són.
Una fugida o una maldestra venjança,
un plor o un bes robat, sovint desitjat.
Sóc aquí com hi seré demà,
protegint del fred o la calor
ningú em dona cap més valor.

Un drag em farà servir per prendre el sol,
uns nens el foragitaran amb pedres,
ferides que no em doldran
car jo, també vaig ser i sóc història.

Calladament un plor i una espasa,
un pas lleuger i el fred de l'hivern,
una nit de tempesta a la porxada i un bes.
No sóc més que una simple pedra
guardant secrets que ningú m'ha explicat.



Desig de dormir entre els teus braços,
agombolat en el teu vaivé remorós
i, entrada la nit, en la teva melodia.

dilluns, 14 d’agost de 2017


Perquè res espero res ansio
i res necesito perquè res tinc.
Aquesta percepció absoluta
em domina i ens fa dispensables
els uns dels altres, a tu i a mi.

Miro un paisatge i el sé únic
i ell mateix es pertany, no és meu.
Toco un pètal i també és únic
i és part d'un tot, tampoc és meu.
I et sento a tu i ets incomparable
i tu bé saps que ets teva i de ningú més
malgrat l'atracció i el desig de ser.


Hi ha un temps per l'amor
i un temps per estimar.
Quan coincideixen, el temps
deixa d'existir, fonedís
pren la forma dels amants.


"M'enamores i em sé enamorat
i de tu tot m'agrada
i no em preguntis perquè t'estimo.
Saps?
M'agrade estimar-te
i m'agrada com m'estimes.
M'agrades"

Fragment d'un poema de finals d'un any passat. Avui afegiria...


És cert,
de tu tot m'agrada per ser teu,
i tinc un pensament de tu...
- no canviïs de tu res per mi -
faríem malbé el nosaltres.

dissabte, 12 d’agost de 2017


Una llavor sobre la roca no arrela
i si ho fa, la trencarà,
la convertirà en terra i brollarà.
Dels seus brots els millors fruits,
d'entre tots el més preuat
prenyat de sentiments, ple d'amor.


Què amaga l'altre cara de la lluna?

Sóc molt curiós
i també curós,
més del que sembla.

Què amaguen?
un somriure o una tristor,
una abraçada o una llàgrima,
un despit o una complaença,
un pas ràpid o un fer temps,
una curiositat o una vergonya,
un ja t'entenc o un ni m'ho diguis,
una invitació o un no hi vaig pensar,
un regal o un oblit.

Què amaguen tantes coses?

I un mirall?

Fe a banda, jo crec.
Què amaga creure?

Quin gest el viure!!!

dijous, 10 d’agost de 2017


Va néixer com tots, de l'amor,
de l'amor i del desig d'estimar
de l'amor i el sentit d'estimar
de l'amor, del seu coratge i força,
de l'amor i de la seva persistència,
de l'amor, del seu significat i grandesa.

Així va néixer el nostre primer poema.
I la resta va ser senzill,
estimar-nos i res més.

Fer-ho en el seu desig i sentit,
amb la seva valentia i força,
persistint en el significat i la grandesa.
Creient que l'amor és possible
malgrat els poemes de desamor.
I ens seguirem estimant
malgrat escriure l'últim poema,
avui que el poema és l'anècdota
i l'amor és tangible i real.


M'has mostrat totes les teves nueses,
la de la mirada, veu i oïda,
la del tacte i també l'olfacte.
Has confiat més enllà i mostrat la del cor
i quan tot semblava vist
has confiat les teves mans a les meves.

dimecres, 9 d’agost de 2017


Donem llibertat a les mans,
a les mirades i els sabors,
a cadascun dels gestos del cos,
a la veu amb tots els seus tons
i reconeguem-nos amb l'olfacte.

Al llindar de la matinada
ens esgoti la tremolor
i ens cobreixi la suor,
és l'erotisme del nostre amor,
cap imaginari el podria superar.


L'amor,
un estat indefinible quan el sentim
perfecte quan el rebem
i lliure quan el donem

L'amor,
un desordre harmònic de sentiments

dilluns, 7 d’agost de 2017


Si la teva veu tingués un color seria el blau

Si la teva mirada tingués un so seria el del mar

Si el teu olfacte percebés un gust seria el de la salabror

Si la teva oïda sentís una olor seria la nit prop del aigua

Si això fos un paisatge seria amb claror de lluna plena

I tu amb els peus nus a la sorra a tocar de les onades

I jo només voldria sentir-te en aquest teu paisatge

I que cada pinzellada la visquis com un vers meu

                               perque...

Si la meva poesia tingués veu voldria fos la teva

diumenge, 6 d’agost de 2017


Cartes i promeses d'amor,
eternes i d'anar passant.
Aliances i esclaves,
les més lluïdes o rovellades.
Paraules que enamoren
i versos a cau d'orella,
balades amb lluna plena
i rams de flors per marcir,
rumors de pell amb pell
i somnis per complir,
nits de plaers desconeguts
i d'altres vetllant solituds,
rialles, llàgrimes i records
de felicitat o desconsol.
Aquest és un trosset de llistat,
del meu propi llistat.
Res trobareu a botiga
ni comprar, vendre o empenyorar.
L'amor, com l'amistat,
fins i tot l'odi o la gelosia
i qualssevol sentiment,
ens és propi i l'hem de cultivar.

              I tot, tot, tot...
                               
                                  el millor rebost per estimar.


Tastets de la vida
rescatats de l'oblit
entonats records
nounats al present,
caurà la primera fulla
altres la seguiran
displicència madura
incoherència del destí
servituds de la vida.

Doneu-li força aigua
engreixi el seu fruit,
sometent a la terra
espera aliment l'arrel.
Niu d'esperances
t'omple la copa la nit,
incipient el dia espera
minvant les foscors,
és hora de madurar,
neix l'alba entre les branques
traspassa el sol la soca
somriu de groc el llimoner.

dissabte, 5 d’agost de 2017


Imagina'l
Pots?
És teu
El pots aconseguir
No és un compromís
No és una fita
És el teu somni
Si el prens com obligació
deixarà de ser real
per ser un mal de cap.


Reste de nits
enganxades a les sabates,
no perd el pas
l'amant somia.

Una primera llum
escalfa el seu rostre,
arrossega plaers,
histories de blanc lli.

Llegendes mai compartides,
secrets sota les pells
gravats a la mirada,
demà nova vesprada...

                              l'amor la flama del plaer

                                                         i el plaer el caliu de l'amor.

dimecres, 2 d’agost de 2017


Com ho faràs?
Un dibuix, una escultura, un poema, amb música...?
Què pretens atrapar?
Un paisatge, el temps, el vent, un instant, el present...?
Sabràs fer-ho?
Captar, sentir, transmetre, fer arribar...?
Quines eines tens?
Els sentits, l'habilitat, els coneixements, els sentiments...?
Per què ho fas?
Egoisme, compartir, plaer, superar-te...?
I els altres?
Ho entendran com tu, sentiran,viuran, interpretaren...?

Sigues sincer quan treballis cada mot, pincellada o nota...sent.
Recreat en el teu jo cercant la veritat del teu ésser...atent.
Aprèn a aprendre per poder conèixer altres veritats...qüestionat.
ets fort en la teva llibertat i la refermes en la dels altres...vius.

Quan dibuixis un rellotge sempre el veuràs aturat i la vida segueix,
si descrius una primavera, la resta d'estacions seguiran el seu curs,
al versar un amor no esperis sigui correspost sempre, respecta,
podràs esculpir la bellesa d'un cos i no podràs aturar el seu envelliment,
les notes seran la pluja i l'huracà, aigua i vent que ni mullen ni despentinen.

La grandesa de l'art en el teu fer
en el primitiu instint de compartir.
Tens un tresor interior per donar
el valor de la teva història...
de la teva mirada...
dels teus sentiments.


Innocents i alegres,
vius, lluents i brillants,
juganers i perspicaços,
calmats, plàcids i entregats,
sincers, confiats i lliures,
emfàticament acollidors.

Així van despertar els teus ulls
un diumenge de sol i blaus,
prop del mar, a tocar del llimoner.
Amb aroma a cafè i pa torrat
entrellaçàvem els nostres dits.
Teníem un pla per compartir,
res de nou més enllà de l'amor
ocupant tot el nostre espai.


dimarts, 1 d’agost de 2017


Sorgia del mar xopa de vida
amb la pell envernissada i lluent,
el cabell ben estirat enrere
com un ram d'algues marines,
un somriure els llavis
plena de seguretat i plaer,
una mirada neta els ulls
que el sol envejava i aclaria.
Els seus peus acaronaven la sorra i
la seva ombra es gronxava entre onades
en un mar que, com el sol, la volien posseir.

Creieu-me, jo ho he vist,
ho he viscut i ho he sentit.
Creieu-me, jo hi era i era veritat,
ho sé perquè em va besar els llavis.

dilluns, 31 de juliol de 2017


Tants ulls com tants mons
i per tu tan sòls un de real

el teu amb la teva mirada.

Aquest és el propi aprenentatge,
i ha de ser el més certer per tu

no pas per ningú més.

És l'univers de la teva vida
i el que dia a dia tu tries

no és indiferència cap a ningú.

En aquest triatge, el teu amor
que et farà diferent a tothom,

son els teus ideals per compartir.


El destí desborda un present auster,
fer un cingle i un altre i un altre,
és l'única motivació convergent
quan destí i present són una sola cosa
i la vida un rellotge que no volem aturar
no fos que el temps ens ancori al passat.

Juliol 2017


Tenia por d'escriure,
de fer visible la seva feblesa
o trobar el significat del dubte.
El seu amagatall era el silenci,
on ningú el veuria ni jutjaria
i ell passaria desapercebut...

fins i tot d'ell mateix.

dijous, 1 de juny de 2017


La seva música és al mar,
cada onada com una nota,
ella les neda, és el seu ball.
No hi ha dues notes iguals
difícil de seguir el seu pas.

dimecres, 31 de maig de 2017


Vull vestir-te aquesta nit amb la meva pell,
amb l'humitat dels meus llavis
acaronar el foc de les teves galtes.

Acotxar els teus ulls amb la mirada
atret pel dolç sabor de les teves parpelles
dansant al so dels nostres sentits.

Compartir la litúrgia de l'atracció
acollint l'abraçada de la feminitat
sacsejat pel silenci que compartim.

Aquesta nit l'amor serà pur,
dos dignes amants en la seva fragilitat
muts de paraules i plens d'expressió.


És un parany confús
estimar o estar enamorat.
El segon és impossible
si el primer no està present.
El primer sovint es confon
amb el primer... quin parany.


Complicat això de mudar,
un voldria endur-s'ho tot
i passa que és impossible.
Entre les coses perdudes,
trobades i compartides
el bagatge és un caos.
Deixar pendents és un error,
la porta demana la tanquin
i mai més torni a ser oberta.
Sort tenim que el mai,
el no-res i el sempre
no són valors absoluts.
Complicat mudar a contracor,
ho deia la iaia deixant el poble
i si no ho va dir ho va pensar.


L'amor ens sobrevisqui amor meu.

En totes les seves vivències,
tan en les intensitats i proeses
com en les penes i decepcions.

Tot allò que ha estat nostre, els records,
i el que desitjo per venir i desconec.
Perduri per sobre de la nostra vida
o, si és el cas, perduri per sobre del propi amor.

Prengui formes conegudes i senzilles,
rosa, papallona, ocell o tant se val,
que sobrevisqui i, si de cas, ho faci també
com esbarzer, llam o tempesta o tant se val,
que sobrevisqui i, si de cas,
ho faci per sobre la nostra vida i del nostre amor també,
com ho fa una llàgrima en el plaer i en el no-res.


Si has vessat llàgrimes
i també les has basat.

Si has sentit la plenitud
i també l'absoluta buidor.

Si el cor se t'ha accelerat
i omplert el ventre de papallones.

Si has sentit un guany somiat
i la pèrdua més absoluta.

Si el condicional és un infinit
i el poema no troba final.

Si has sentit això i més
has viscut i vius l'amor.


El proper tren no admet passatge
és el meu, n'estic segur,
no n'espero cap més,
de fa dies que ho tenia previst.
Ha de ser avui, just al capvespre.
He estat preparant-me per res,
no admet passatge.
No pot ser el següent,
ha de ser aquest, el del capvespre.
Faré tard a la meva darrera oportunitat
o potser és això,
els que no tenim destí
esperem trens que no admeten passatge,
perquè per anar enlloc no cal cap tren.


Miratge de dia
ombra de nit,
omnipresent.
Aquest és el poeta
amb la seva dèria
de poema per enamorar


- On és la bellesa?

Es preguntava la figuera,
la de fruit dolç,
perquè no era cirerer,
de fruit més acolorit.
Envejava la vermellor,
la lluentor i la forma arrodonida,
ella era de color trist i pell tova
i el seu fruit tenia forma de llàgrima.
Es preguntava la figuera
com sent arbre tenia sentiments
i el cirerer patia
per tenir un fruit tan breu.


M'he sentit i està bé.

T'he sentit a tu
i tampoc sabria definir-ho,
però m'ha agradat.

M'agrada sentir-me
quan et sento a tu
i està bé comporti-ho.

Quines coses...
Avui hem sentit i està bé.


Un de diferent.

Un dia escriuré, ho tinc ben pensat...
no qualsevol cosa lleugera, serà un poema...
tots estareu convidats, per quedar bé...
cadires i bon cava, no sigui dit...
lectures per oïdes atents, alguna hi haurà...
per culminar un bon sopar, golafres...
farem foguera gran, tots corpresos...
porteu trastos per cremar, mots inclosos.
Ai del del pobre poeta!!! és un dir...
si del moment vol fer poema, marededéusenyor...
a la foguera a de cremar, no en quedarà cap.


És a la tendresa dels teus pits
per on flueix l'escalfor de la vida.
El nadó s'arrapa a la sina complagut,
el seu petit ventre sent el primer plaer.
La complicitat mare-fill combrega,
els vincles de l'amor han donat fruit
i tu l'arrapes al teu cos tendrament.
Les primeres lletades i tactes pell amb pell,
les primeres olors que sempre més reconeixereu,
els primers signes de satisfacció plena,
els primers moments de molts per venir.
Tu, dona, donadora de vida,
seguretat i pilar de la innocència.
Tu, mare, desprens tendresa,
a cada gest, a cada mirada...

                                           un alè tendresa.

Pregaré tornar sentir el teu amor,
que la teva pell cobreixi de nou el meu cos.
Pregaré escoltar el so de la teva veu
dibuixant poemes d'amor en els meus pits.
Pregaré l'alè del teu ventre en els meus llavis
fent-me sentir la febre del desig.
Pregaré el tacte de les teves mans
donant mesura al vertigen dels meus plecs.
Pregaré per entregar-me completa
i per sentir-te complet en mi.
Pregaré una nit sense demà
on sentir-nos enamorats,
on l'estimar, el desig i el plaer
siguin l'aventura del nostre amor...

                                                    i res més

Mentre endreço la rima
i repaso la mètrica,
la vida pasa
es merceix la flor
i acaba la primavera.


Tinc un mot encès
cremant el meu udol,
passa de llarg el pelegrí
no vol saber-ne res del crit.
Crec en el destí,
caminant a palpentes,
que em durà la sort
en fosques nits.
Crec en l'amor propi,
aquell despertar pel dematí
navegant cap a ponent
a cavall del vent de la mort.



Passa alguna vagada que no passa res,
i aquí estàs tu, nua del tot, i no passa res.
Arraulint els propis pensaments i res,
vagarejant en el teu interior, esperant, i res.
Pot ser que la nuesa, o el teu vestit,
t'apropi molt més al teu jo,
aquell que amaguen les robes del protocol.
Et saps filla, germana, mare, amiga...
tu que has captivat paisatges,
tu que t'has lliurat al viure,
tu que sempre has seguit el teu present,
te'n adones que no tens res i ho tens tot.
Vestida de nuesa res més et cal per ser
filla, germana, mare, amiga... dona
i res més que el no-res per començar a ser.


Viure
o
Sentir

Sentir
o
Bategar

Bategar
o
Estimar

Estimar
o
Enamorar-se

Enamorar-se
i
Viure

Cercle tancat.


Poema

Pla
Ple
Just
Ferm
Valent

Poesia

Plaent
Plenitud
Justificada
Fermentada
Valenta

Pla i plaent el poema
Ple d'expressió, plenitud viscuda
Just el mot, justificada la paraula
Ferm el poeta, fermentada inspiració
Valent el sentiment, valenta la musa.


Qui no ha viscut aquests plaers?
Ser el protagonista d'un poema,
de la lletra d'una cançó
i sentir a cau d'orella un t'estimo.

Però és tan més gran saber d'algú
que s'emociona quan li cantes una cançó
o li dediques els teus versos infinitats,
segura de despertar amb un t'estimo.

Algú que ha sentit l'escalf de la carícia,
els plaers de les besades més íntimes,
el pessigolleig prenent-li el cos sencer
i el desig de matar el temps i fer-lo etern.

Som aprenents de l'estimar,
llavors que cal treballar amb cura
i compartir una collita generosa d'amor.
Perque estimar sense amor ens fa

           insubmisos dels sentiments.


Després d'un camí llarg
què espereu trobar?
un glop d'aigua i un bocí de pa
per continuar endavant.

No hi ha cap excepció,
a tots ens agrada ser el protagonista
d'un poema, de la lletra d'una cançó
i sentir a cau d'orella un t'estimo.

Però és tan més gran saber d'algú
que s'emociona quan li cantes una cançó
o li dediques els motius dels teus poemes,
que es desperta amb el desig del t'estimo,
un xiuxiueig que correspon amb sentiment.

Perque podreu trobar
després d'un camí llarg
un glop d'aigua i un bocí de pa
per continuar estimant.


Apedaçat o sargit,
el cor,
sempre triomfa.
És l'únic orgue,
el cor,
relacionat amb l'amor.
Qui el va triar?
Ara diríem, per exemple,
- Tu guardes el meu fetge
o
- Tinc el ronyó trencat
i perquè no
- Duc tatuat el teu nom al meu pàncrees
o
- Compartim el mateix ventre.
Orgues tots ells molt dignes.


Renuncies
N'estàs segur?
Faci el que faci renuncio.
Estimar, sí
com un fer natural,
espontani.
Estimar, sí
no sé viure d'altre manera,
inevitablement.

Però renuncies.
Sí, faci el que faci renuncio.
Conscient, sí
de que l'estimar no té preu
i negar l'amor es paga molt car.


Un degotar constant
amb cadències incertes.
Un petit toll d'aigua
alimentat d'aquest degotar.

Un altre degotar
amb el seu toll corresponent.
Dos tolls que coincideixen
i fan un sol cabal.

Com distingir cada toll?
El cabal si mai es divideix
portarà l'essència dels dos tolls.
Podria referir-me a la pluja
però jo parlava de l'amor.


Avui de nou
sé que alguna cosa he de dir
i afinant la veu escric...

"tot el que et dono primer ho he estimat,
per això sé que t'estimo tant com t'he donat"


Algú ho haurà escrit
abans de mi, vull dir.

"Penso tot el que escric
i no escric tot el que penso."

I de l'amor?

En dono tant com tinc i en sé.
i no tinc tot el que voldria donar.


Què senzill escriure un "t'estimo" !!!

Ho és tant...
com viure'l
i conviure'l.

O no.

No hi era al temari de l'escola
i els llibres d'autoajuda
els escriu gent que sembla sola
tanta experiència i tanta purga.


Cada lletre té la seva porta,
com hi ha portes que n'esperen moltes
hi ha lletres que sempre busquen la mateixa.
Els poemes fan com les lletres,
cerquen la o les seves portes
i són destí o destins de qui els espera.
Pot passar que les lletres i poemes
confonguin el destí i perdin el sentit,
com pot passar que les portes
no dessitgin ni una ni l'altre
o, senzillament, l'amo sigui un altre.
Però darrera de cada lletre, poema i porta
hi ha una persona i darrera d'ella un sentiment.

dimecres, 19 d’abril de 2017


Viatjo en tren
assegut mirant el que queda enrere
però els ulls no veuen horitzons,
resten perduts mirant enlloc.
Vint-i-set graus i fa fred,
un fred que neix del meu ventre
i és boira i pluja en els ulls.
Estació rere estació
van passant oferint el seu paisatge
com qui ofereix el millor producte.
Totes estan en venda
i cap sembla per mi.
No hauria de ser-me indiferent,
triar el destí o que ell em triï a mi.
Em deixo portar sense cap gaudi,
avui no importa on.


Tu bé ho saps
com és de delicada la rosa,
en la seva bellesa
enmirallada en els ulls,
de qui la conforta.
En la suavitat dels seus pètals
és el gaudi dels tous,
de qui els acarona.
En el seu aroma,
plaer de sensacions,
de qui el sent.

Ella res amaga,
tot ho mostra
i a la seva tija
el seu punt de dolor.
A la vista,
sense enganys et diu
- Si ets delicat amb mi
no res has de témer -


Descobriràs el teu jo...

Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.


Amb un tul de frescura
vesteix el mar
de blaus transparents
el teu cos.
Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.
Cada gest és una nova abraçada
on combrega la vostra intimitat,
i jo, gelós d'aquest moment,
imagino ser la roca
on podràs amarinar els sentiments
que el mar i tu heu creat.


Una part de mi es desprèn
per cada pensament,
nua a cavall de les onades
el teu món pren vida.
Una nit qualsevol o de matinada
emprèn el camí.
És tan més lluny de mi !

Cerca la pau que li és negada.


Pot ser que la vida
sigui un reguitzell,
una infinitat de moments,
la majoria a mig fer,
que ens alienen els sentits.

Pot ser quan alguna cosa acaba
la vida deixi de ser vida
i nosaltres mori'm una mica
abans no ens arribi la darrera nit
i la mort ho escampi tot.


De l'amor...

Arribat aquest punt he de dir-te...
que he intentat més de mil vegades
i mil vegades, reconec, no n'he sabut.

És arribada l'hora d'abocar la meva desesperació i és que...
els meus sentiments tenen nom propi.
desperten sensacions i intencions,
sentides arítmies sobrevingudes,
les que tu causes en mi
amb un senzill pensament meu de tu.

No en tinc prou amb cridar, cantar
o rapsodià un t'estimo majúscul.
No, jo no em conformaré mai,
vull més, el tot... el teu tot.
Un tot on sentir que em sents,
on em vius amb tota la meva intenció
i em correspons amb el teu jo més íntim,
el dels sentiments.

Perque sé que en tu desperten,
tan profusament com en mi,
donant sentit al nostre estar.


Un color que els representi tots
segons el moment i el sentiment.
Una història plena,
una història que tu pots inventar.
Un estar perquè triem estar
i tot és posible.
Ara pensa en dos amants que s'estimen,
estimen i volen ser estimats.
Inventa una història i fes que tu i jo la fem real.
De mentres jo aniré a mercat
a comprar el nostre sopar.



Definició de poeta

Hi ha de totes les mides,
pes, alçades i enteniments...
vet aquí un de llargarut,
prim, curt de vista
i de ràpid fullejar.


De l'amor...

fràgil com la vida,
lleuger com l'aire,
trepidant com les emocions,
virtuós com els sentiments
i brau com les tempestes.
Perseguit i desitjat,
doll de pors i satisfaccions,
brot d'empelts i collites.
Maridatge del tu amb el jo,
saviesa ancestral d'una alquimia
plena de variables tolerants.


Atresoro les teves mans entre les meves
em plau el seu tacte i la seva escalfor.
Reseguir cadascún dels dits
dibuixant, a la meva imaginació,
com la tendresa dels palmells
acarona els meus sentits
amb la mesura del gest just
on, pell amb pell, l'embat
serà el proper pas que ens porti
a un nou horitzó de plaers.


De l'amor...
Cap encaix ni filigrana,
ell és en la nostra mesura,
tant dónes com rebràs,
joc d'intercanvis constant,
el plaer és complet amb ell
que captiva ment, cor i cos.
Incapaç d'explicar com el visc
el sé meu, tant com teu.
No és un espai de miralls,
compartim estances i voluntats.
L'amor no és cap més cosa o si,
perquè, l'amor que és?


Ni blanc, ni negre,
ni matís de gris.
Res, avui res per versar.
Em nego la inspiració,
si treu un brot l'escapço.
Ara toca acceptar-nos
tal com som i punt.
El paisatge l'argument
d'aquest dia per viure.
Els colors em sedueixin
i els sorolls em colpegin.
Tot sigui donat i propi
de la natura i la ciutat.
El dia sigui ben clar
i la nit prou fosca.
Acabi ja aquest poema
que res vull inventar.
Els peus a terra per caminar
i el cap ben alt per respirar.


Alguna cosa està passant,
ho notes un dia qualsevol.
Es un quelcom diferent,
de sobte et sents atrapat
i a l'ensems lliure.
Alenteixes el pas i ho saps,
ho notes, els sentits desperten,
tot s'omple d'una claror diferent
i vius cada instant plenament.
Algú està tocant la teva vida
o potser has estat tu qui ho ha fet
i ara et contesta o ho has de fer tu.
Les arrels prenen seguretat,
és la força d'unes altres
aferrant-se a la vida, a la teva,
entregant la seva incondicionalment.
Amb aquest revifar de sentiments
confies, ulls clucs, de nou.
L'amor pren forma de relitat
i el verb estimar es fa imperatiu.


Cau en l'abisme
aferrat al tot intangible
al no-res tangible
perd el contacte
deixa de ser cos
és pura expressió
un, dos, tres...
eteri, volàtil
sensitiu, sensible
El cos tremola
perd els límits
batega gemecs
ofega plaers
darrer alè
eclosiona i reneix
sura en el caliu
navega abraçat
cos amb cos
pau absoluta.


En aquest temps que ens toca viure,
cadascú amb la seva realitat
i la nostra comuna manera de fer,
en tu trobo el meu ideal,
la dona que vull amb mi.
Podria veure't com a una deessa,
Afrodita o Venus de l'amor perfecta,
o com una sirena o Gioconda
i tantes altres figures de la perfecció
que algú un dia va declarar venerables.
Jo, el Toni, simplement home,
estimo la dona que viu en tu,
amb totes les virtuts sota els meus ulls,
els moments de clarors i dubtes,
la pell febril i plena d'albades
i amb tots el adjectius que desprens.


De l'amor...
camino amb els ulls tancats
aferrat a la teva mà,
a la teva veu i els teus silencis.
El meu sentiment no és cec,
és confiança en tu
i el que hem après junts.


Si aquest fos el meu últim poema
no seria cap desventura per ningú
que de poetes n'hi ha molts
i de poemes el món n'és ple
o ho hauria de dir a l'inrevés, tant se val.
El cas és que, si l'atzar ho demanés,
no sabria com fer aquest comiat.
El més encertat, potser, seria callar,
desà les eines endreçades,
sentiments inclòs i fer poc més
que no fos sortir al carrer i viure,
sentir l'aire o l'escalfor del sol,
sorolls i veus desconegudes,
gaudir de mil i un paisatges,
el mar, el cel o descubrir...
Què caram!!! Redescubrir el món.
Hi ha tantes coses a compartir
i fer agafats de les mans tu i jo.


Definir per definir
exalcem qualitats fins els impossibles
jugant amb comparacions irracionals,
idealitzant una realitat senzilla.
Aquest és el parany,
convertir el sentiment
en una no-res inversemblant
a mesura de la pròpia imaginació,
un núvol de sucre a tocar de la follia.

Un nen distingeix un petó d'un petó
i l'amor de l'amor. - Complicat? -
Quan la seva veu diu -t'estimo-
és clara, concreta i tot queda dit.
Som els grans que fem de l'amor
una metàfora rere el teló,
una novel·la rosa i, sovint, ciència ficció.

I jo t'estimo i tot queda dit,
la resta? senzillament viure.


Aculls la meva mà entre les teves
i en el teu ventre la fas niar.
L'escalf del teu sentiment m'atrapa,
fas teus cadascun dels meus sentits
i entre el teu-meu i els teus-meus
tot és confús i confortable.
Atrapats d'un nosaltres fascinant
quedem captius a cada alienada,
com dos adolescents que, primerencs,
aprenen a escoltar el primer batec,
el propi i l'amarat de tendresa,
on el verb estimar pren forma.
Ho fem perquè ho mana el cor,
el desig en fa pregó en les mirades
i el temps queda suspès a l'horitzó.


M'has donat tant, he sentit tant,
hem compartit tant, m'has permès tant
i tot entre tu i jo ha estat tant i més...

T'he mostrat la meva musica,
els meus llibres i el meu dia i nit,
les meves pel·lícules i lletres,

I ara soc incapaç de volar sense les teves ales
Hem après un estimar complert,
el nosaltres hauria de ser indivisible


Els tinc a punta de llapis,
els imagino escrits sobre paper,
però quan m'hi poso s'esvaeixen
i es perden en el no-res dels imposibles,
massa sovint darrerament.
No espavila el Toni, conscient,
pres d'un malson que li amaga la raó.

dilluns, 13 de febrer de 2017


Miro el rebost buit aparentment,
pot ser que no hi quedi res
quatre mots i res més,
són paraules que jo un dia,
per un món que fos diferent,
jugava a inventar espenrances
per mi, per tu i per ell,
avanç que la nit enfonsés la barca,
no puc oblidar les seves llàgrimes.
Qui ha arrancant les seves arrels?
qui els nega un plat calent,
un sostre i una flaçada?
Per ells tan sols els hi queda
la vida i una mirada perduda,
tot abandonat en el seu viatge,
les pors i les vergonyes
que ara hem fet nostres,
també en vida i la mirada amagada.


Lligar paraules, encadenar-les
amb el llenguatge dels dits
fent atent recurregut a la mà,
a les teves mans com a traç
dibuixant cada instant trobat,
reconeixent el meu cos en elles,
formes que en els meus palmells
tu reconeixes com a pròpies.
Hem estat, som, un mateix desig
combregat en el plaer de la trobada
de nits ombrívoles de moments,
on la nuesa més hilarant
era, i és, l'expressió complaguda
del nostre anonimat silent.
Conquerida la tremolor dels ulls
una llàgrima de plenituds
comparteix el tacte de les mans.

dissabte, 28 de gener de 2017


Sabràs perdonar-me quan et necessiti?

No entens que em fas mal avui,
no et vull el meu costat, et maleixo.
Sé que en d'altres moments t'he cercat
i ara t'odio amb tota la meva força.
Ves-te'n, fuig, no et vull ni presentir.

Maleïda soledat tan amiga de l'enyor.

divendres, 27 de gener de 2017


Marxaré sense equipatge,
deixaré terra i amics.

Però demà el sol sortirà de nou
                                 com avui
o potser el dia serà ennuvolat
                                 com avui.
i de nit m'acompanyarà la lluna
                                 com sempre.

Les mans ben buides,
el bagatge abandonat amb els records
i els sentiments en l'oblit.

Un dia descobriré que és una quimera,
que el zero absolut no existeix en la vida.
Allò que ens és propi no és un recomençar,
és reprendre trobant nous motius
per viure, per estimar i per ser.

Sabré qui m'acompanya i, us dic,
que res deixo enrere perquè seria morir.
Em nego a començar de zero
obrint els braços a la vida.

dijous, 19 de gener de 2017


Un poema contingut
                            - breu -
Inici d'un final proper
                            - esperat -
Anunci d'un principi
                            - desitjat -
Vivim entre cercles
                            - individuals -
Cercant trencar motllos
                            - diferents -
Quan tot és senzill
                            - blaus -
Entre home i dona
                            - gènera -
                                          - silencis -
                                                        - calma -
                                                                    - meandres -

dijous, 12 de gener de 2017


Aquí, vull dir per tot arreu, tothom,
és a dir jo també, que daixonses,
que tenim un bagatge.
Sí sí, tothom de tots vull dir.
No em serveix dir he viscut poc,
no n'hi haurà de coses per bagatjar!!!
- existeix aquest verb? -
Ara que ho he dit i tots rumieu,
no busqueu similituds amb somnieu,
feu recompte de vida acumulada,
ompliu de raons el equipatge
i deixeu-vos estar d'aquestes, meves, collonades.

dimecres, 11 de gener de 2017


Quina dualitat el silenci
tan ferotge... tan tendre
de plenitud i de buidor
amb turmenta o amb calma
el nostre paradís a l'hora infern
Quina dualitat el silenci

Qui s'atreveix a trencar-lo!!!