Poques o cap,
les paraules s'esgoten,
em sento buit i pobre
i a l'ensems més viu i vital.
És tot el que em dónes
o com ho fas
i com m'acceptas
que em fa emmudir.
En sóc molt de novell,
com tu mateixa et deus sentir,
cada amor és diferent
i aquest nostre se'm fa plenitut.
No són les besades i carícies
ni tan sols el plaer del cos,
és allò incomprensible del cor,
que el cap no sap raonar
i les mirades sí entenen.
No tinc paraules per dir
en aquest silenci que batega
com hi trobo el ritme sincer
per apropar-me a tu
i, calladament, enamorar-te.
I ara ho sé
el dia que mori,
perquè un dia hauré de morir,
ha de ser fent-nos l'amor.

                         "No permetis, però,
                           que mori en vida."