dilluns, 29 de juny de 2015


Un poema perquè sí,
perquè vull,
perquè mentres l'escric et penso,
i quan et penso estàs amb mi.

Llum als ulls
llençols amb aromes a pell
uniforme de plaer
instantànies de nuesa
senderistes del cos
acotant el temps.

dissabte, 20 de juny de 2015


Un acte pur d'egoisme,
el meu cor està acotat,
tu ets la seva propietària,
el vas tocar i jo te'l entrego.

Que tothom ho sàpiga
i res més.

Volia fer un crit,
la ràbia.
La pluja l'ha aturada,
la vida.
Ha tancat els ulls,
la nit.
Ofega les llàgrimes,
la solitud.
Un nou patiment,
el pensament.
No pot amagar-ho més,
la boira.
Demà despertarà cansada,
la valentia.
Peus segurs a terra,
la saviesa.
El final s'apropa,
la llibertat.
Ella prou que s'estima,
l'amor.
Ella prou que estima,
la generositat.
I quan demà plogui,
el crit.

dimarts, 16 de juny de 2015

Pensaments


La ment derrota el cos
i no li dóna cap descans.
Sortiré per recuperar l'alè
desitjant la pluja freda
i despertar de nit el teu costat.
Sóc un pelegrí enamorat
dels teus camins,
busco el meu repòs
entre les teves mans.

Els meus dies...
desde que tu en formes part,
estàn plens de moments
on compartir és la tònica del meu fer.

No sabem cóm...
però passa que de sobte una persona et revifa,
et fa sentir i omple de sentit el teu propi amor.

L'amor que jo dono...
que tu reps i a l'inrevés,
és un estil de vida propi, el nostre.
I perquè és el nostre és el millor.

És tanta la recompensa...
que imaginar més enllà no és possible,
el present és en sí mateix el llaç
la fita on resta ancorat el demà.

Passa que el nostre horitzó...
es va allargant i és més ampla.
Ell és el nostre futur.
Amb una perspectiva com aquesta,
llevar-se és ser plenitud.

Som reals, i res més.

Pensaments


He escrit el millor poema fet per mi, fins ara, a ritme d'un cafè.
És tan senzill com pensar en el nosaltres, el tu i el jo.
Demà o potser d'aquí una estona, qui sap si ara, en farem un de millor.
Parlo del poema, que de cafès en sóc un mestre.

Se'm fa escàs el temps, amor meu,
no pas les paraules, per escriure.
Per poder dir i plair-te, amb poemes,
com és el sentiment, el meu amor.
T'hauràs de conformar, vida,
amb la meva companyia i el tot per dir.

I res més o tot... i més.

divendres, 5 de juny de 2015


Ella ho sap,
els meus petons poden ser
només en els seus llavis,
i són el que són en els dos
perquè sentim el que sentim.
I res més.

Paraules


Podem inventar paraules,
copiar-les dels clàssics,
buscar nous mots els diccionaris
o dir-ho en altres idiomes.
Podem repetir els t'estimo
o fer amb els petons senderisme
descobrint plaers desconeguts.
Per poder podem reinventar virtuts,
el resultat, però, no varia,
i és que l'amor és amor
o senzillament no és,
i amb tu, l'amor, és.

Tinc un munt de poemes,
amics meus,
dormint al rebost dels silencis.
Sentiments que haurien de ser lliures,
amics meus,
i reposen a la cambra dels secrets.
Ni tan sols aquests versos,
parits amb la ràbia del qui calla
haurien de ser llegits,
no fos que el vostre imaginari,
en l'afany del qui fa sospita,
em posés en gran mentida
o descobrís el secret sense saber.
Ara faré de mi un gran silenci,
estriparé aquestes línies
i amb la vostre discreció...
amics meus,
tornaré a les ombres per trobar,
en el bes, els llavis del meu amor.
A bressol del meu país.

Per què la vida m'ha fet ignorant de tu tant temps?
A ella li reclamo tot el que no hem compartit.
Li exigeixo la seva generositat
i ens doni anys de vida.
Ni un sòl dia ens ha de prendre.
No vull recuperar allò que no ha estat nostre.
Desitjo el compartir amb tu el mínim detall del futur.
Si no ens concedeix aquest favor
a la pròpia vida li menllavaré la vida
amos del futur,
mimant tots els detalls.

Deixa'm mirar amb els teus ulls,
els blaus del mar i del cel,
els ocres de la sorra de la platja,
el blanc d'aquell núvol,
perquè el blau avui és blau,
l'ocre segueix sent ocre
i el blanc és igualment blanc.
Deixa'm sentir amb la teva pell,
l'escalfor del primer sol de l'estiu,
la brisa que omple de salabror,
el calfred del primer bany entre onades,
perquè l'escalfor és escalfor,
com la brisa és igualment brisa
i el calfred segueix sent calfred.
Deixa'm mirar amb els teus ulls,
sentir amb el teu cos,
perquè avui la mirada reconeix colors,
la pell percep les sensacions
i perquè avui, tu i jo,
som una nova mirada,
un cultiu de noves sensacions
i l'amor és amor.

I ara ho sé
el dia que mori,
perquè un dia hauré de morir,
ha de ser fent-nos l'amor.
No permetis, però,
que mori en vida.


De pronoms, sóc breu,
sóc molt del tu i del jo,
amb aquest ordre,
és com ho manen les bones maneres,
que a mi tant em fa.
No oblido pas el nosaltres,
també l'utilitzo molt.
Ja em perdonareu els ells i vosaltres,
en aquests temes la gelosia,
ben entesa, mana.
Del tu i del jo poc a dir,
queda sabut a qui faig referència.
El nosaltres, però, és més ampli.
És el cercle format
on el tot ens pertany.
Vol, vull, anar més enllà
i ho entens, és la teva voluntat,
tant com la meva.
(els possessius també inclosos)
En el nosaltres conviuen uns noms,
tots ells propis, que amplien el cercle,
no massa, i molt necessaris.
Sense ells, el tu i el jo individual,
no serien el que som,
ni el nosaltres tindria sentit.

Diumenge per la tarda


Un bon dinar,
un dolç postre
un cafè carregat
un sofà generós
un petó encertat
una carícia ventre avall
la calor i el...
marededéusenyor.
Que no res, avui toca partit.