dimarts, 20 de febrer de 2018


Dia a dia asseguda a la mateixa cadira,
en el mateix bar, amb la mateixa expressió,
el teu rostre es mostra neutre.
Qui va esborrar els sentiments del gest?
En els teus ulls brillen petites llàgrimes,
jo et regalaria un somriure,
et xiuxiuaria paraules d'esperança, però
passo de llarg, potser demà, tornaràs?

Es refreda el cafè que no beuràs.

Voldria entendre la teva espera freda,
què motiva aquesta mirada perduda?
Cap espai per a cap il·lusió,
el teu esguard el silenci fred,
ets, jo et veig, existeixes, ho saps?

Podria tornar demà, m'esperaràs?
Primer he de beure el meu cafè,
massa dies que el sé massa fred.

dimecres, 14 de febrer de 2018


Conec el silenci d'un home
amagat de les mirades
i de sentimets invisibles.

Un home jove que sembla vell,
de pell més blanca que el fred
i de petjades lentes i perdudes.

S'asseu indiferent entre ombres,
es distreu veient passar altres vides
i sembla feliç de la pròpia tristesa.

Li he llegit un meu poema,
un d'amor i ple de serpentines
i els seus ulls han dibuixat un somriure.

Conec un home que s'ha fet vell
vivint nit i dia la vida
creient que tot és mentida.

dimarts, 13 de febrer de 2018


Somio que somies en mi
com jo somio en tu,
ho faig despert
i desitjo que tu també, perquè
si mai coincidim en el somni,
sensitivament,
l'amor sigui perfecte.


El voler demana pas
la por el reté
i la valentia emmudeix.
Saps el què
però dubtes del com
i et quedes quiet.
El cor et diu fes-ho
el cap imposa raons
i les cames tremolen.
Tanques els ulls
et deixes anar
i ho dius...

      - t'estimo -

dissabte, 10 de febrer de 2018


Amb el tou del dit polze acarono els teus llavis,
humitejat de la teva saliva es despenja coll avall,
per dibuixar dreceres de plaer en els teus pits
fins a sentir la tremolor del ventre en els meus llavis.


El poeta surava en la tristor,
de dies que la llum era penombra,
li calia un punt a l'horitzó,
un només per no enfonsar-se
i ell tenia l'àncora posada en el passat.
Una paraula, una imatge, un...
Un què?
Un dia?
Una nit?
La por, les pors...
Havia perdut quasevol referència,
s'enfonsava fins a tocar amb els dits
la vella i rovellada àncora.
Es desfeia entre les seves mans
i un aire nou l'atrapava,
un blau diferent, una llum nova...
i no entenia el perquè i es sentia renéixer,
i no era un sentiment nou,
ni vell, ni conegut.
Era un altre llibre amb els fulls en blanc
i va escriure les seves inicials,
dibuixant un nou horitzó.
Sense por, escriuria un nou poema d'amor,
qui sap si amb la mà que el deslligava del passat,
la mà que el guiava cap el futur
ni tan sols si aquesta era la mateixa mà.


El voler demana pas
la por el reté
i la valentia emmudeix.
Saps el què
però dubtes del com
i et quedes quiet.
El cor et diu fes-ho
el cap imposa raons
i les cames tremolen.
Tanques els ulls
et deixes anar
i ho dius...

                         - t'estimo -