dimecres, 19 d’abril de 2017


Viatjo en tren
assegut mirant el que queda enrere
però els ulls no veuen horitzons,
resten perduts mirant enlloc.
Vint-i-set graus i fa fred,
un fred que neix del meu ventre
i és boira i pluja en els ulls.
Estació rere estació
van passant oferint el seu paisatge
com qui ofereix el millor producte.
Totes estan en venda
i cap sembla per mi.
No hauria de ser-me indiferent,
triar el destí o que ell em triï a mi.
Em deixo portar sense cap gaudi,
avui no importa on.


Tu bé ho saps
com és de delicada la rosa,
en la seva bellesa
enmirallada en els ulls,
de qui la conforta.
En la suavitat dels seus pètals
és el gaudi dels tous,
de qui els acarona.
En el seu aroma,
plaer de sensacions,
de qui el sent.

Ella res amaga,
tot ho mostra
i a la seva tija
el seu punt de dolor.
A la vista,
sense enganys et diu
- Si ets delicat amb mi
no res has de témer -


Descobriràs el teu jo...

Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.


Amb un tul de frescura
vesteix el mar
de blaus transparents
el teu cos.
Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.
Cada gest és una nova abraçada
on combrega la vostra intimitat,
i jo, gelós d'aquest moment,
imagino ser la roca
on podràs amarinar els sentiments
que el mar i tu heu creat.


Una part de mi es desprèn
per cada pensament,
nua a cavall de les onades
el teu món pren vida.
Una nit qualsevol o de matinada
emprèn el camí.
És tan més lluny de mi !

Cerca la pau que li és negada.


Pot ser que la vida
sigui un reguitzell,
una infinitat de moments,
la majoria a mig fer,
que ens alienen els sentits.

Pot ser quan alguna cosa acaba
la vida deixi de ser vida
i nosaltres mori'm una mica
abans no ens arribi la darrera nit
i la mort ho escampi tot.


De l'amor...

Arribat aquest punt he de dir-te...
que he intentat més de mil vegades
i mil vegades, reconec, no n'he sabut.

És arribada l'hora d'abocar la meva desesperació i és que...
els meus sentiments tenen nom propi.
desperten sensacions i intencions,
sentides arítmies sobrevingudes,
les que tu causes en mi
amb un senzill pensament meu de tu.

No en tinc prou amb cridar, cantar
o rapsodià un t'estimo majúscul.
No, jo no em conformaré mai,
vull més, el tot... el teu tot.
Un tot on sentir que em sents,
on em vius amb tota la meva intenció
i em correspons amb el teu jo més íntim,
el dels sentiments.

Perque sé que en tu desperten,
tan profusament com en mi,
donant sentit al nostre estar.