dissabte, 19 d’agost de 2017


A voltes és millor callar,
tancar els ulls a pany i forrellat
i no intentar comprendre.

A voltes el despit és la clau,
alçar la veu com acte de valentia
i la rebel·lia ens agermana.

A voltes l'home plora,
la mort deixa de ser un cicle vital
i la por ens fa humans massa tard.

divendres, 18 d’agost de 2017


Visc el dia de dotze en dotze hores
i vet aquí la meva conclusió:

Les dotzenes més diferents són de nou a nou.
Nou del vespre a nou del matí passen en un no-res,
si són del matí al vespre és tot inacabable.
Però hi ha un però, qui ho anava a dir !!!
Si les compartim el rellotge em traeix
i pren volada d'alta velocitat...

Quines collonades té el tic-tac!!!

dijous, 17 d’agost de 2017


Ni vaig néixer ni moriré poeta,
viure o malviure tampoc fa poeta,
ni expressar o descriure entre línies.
Sóc un gelós col·leccionista de sentiments
i també camino com un més
deixant enrere un reguitzell de versos.
D'aquest anar deixant empremtes
en diuen poesia i, si de cas, a mi poeta.
Però la meva ombre em martiritza,
a dreta o esquerra, davant o enredera,
o clavada a plom en el terra.
Saber què sóc quan l'ombra enganya el qui
i el camí no aclara el què del qui per ser.


Sóc aquí malgrat els segles,
testimoni de la història,
l'única coneixedora de la veritat.
He estat sempre en peus,
sense voler, guardant secrets,
veritats que avui encara són.
Una fugida o una maldestra venjança,
un plor o un bes robat, sovint desitjat.
Sóc aquí com hi seré demà,
protegint del fred o la calor
ningú em dona cap més valor.

Un drag em farà servir per prendre el sol,
uns nens el foragitaran amb pedres,
ferides que no em doldran
car jo, també vaig ser i sóc història.

Calladament un plor i una espasa,
un pas lleuger i el fred de l'hivern,
una nit de tempesta a la porxada i un bes.
No sóc més que una simple pedra
guardant secrets que ningú m'ha explicat.



Desig de dormir entre els teus braços,
agombolat en el teu vaivé remorós
i, entrada la nit, en la teva melodia.

dilluns, 14 d’agost de 2017


Perquè res espero res ansio
i res necesito perquè res tinc.
Aquesta percepció absoluta
em domina i ens fa dispensables
els uns dels altres, a tu i a mi.

Miro un paisatge i el sé únic
i ell mateix es pertany, no és meu.
Toco un pètal i també és únic
i és part d'un tot, tampoc és meu.
I et sento a tu i ets incomparable
i tu bé saps que ets teva i de ningú més
malgrat l'atracció i el desig de ser.


Hi ha un temps per l'amor
i un temps per estimar.
Quan coincideixen, el temps
deixa d'existir, fonedís
pren la forma dels amants.