Vas ser tu o vaig ser jo.
Ni pregunta ni afirmació,
senzillament vam coincidir.
El com, l'on, el perquè
quedin en els bons records,
no té importància ara
que el resutat és el nosaltres
de la suma del tu més el jo.

Quan més desdibuixat caminava a la nit
els meus cansats peus perdien tot el seu sentit,
el fred intens i buit garrotava la ment
la foscor amagava les paraules callades,
la por va vèncer al somni engolit entre ombres.

Sentir el fred era l'únic que em donava vida.

Com no hi ha un present sense un passat,
tanco els ulls per poder percebre tan sols
una mica de mi abans de caure en el no-res
i sento titubejar el ressò imprecís de l'amor,
quedava una llavor que ara brota esperançada.

Avui el futur té una mica més de sentit

Em fa mal la pell en veure les teves ferides encara humides de sang,
amb la gràcia que altres déus no van atendre amb cura el dolor
calmo la meva set amb els teus lleus somriures i recupero l'aire calmat.

Amb ritus i pocions d'antics druides i mags del cor,
acosto la meva veu suturant cada traç trencat calmant la set,
atent amb delicadesa per donar vida a tanta pell gairebé morta.

Pacient en l'espera, sabedor d'un aire nou al teu voltant,
em deixo portar pels teus sospirs insuflant vida al teu espai,
guardo un llibre en blanc on algú va escriure els nostres noms

                                   i la paraula amor.

Voldria meu cos sencer enervar la teva pell i posseir el teu plaer,
esculpir amb les meves mans sentits que dormen en l'oblit,
morir als peus de la meva Venus afroditant el nostre desig.

El teu gest enfront al meu,
mostra el teu estat
i emmiralla el meu.
Et delata la calor del cos,
m'atrau,
m'envolta,
oprimeix el meu pit contra el teu.
Crec sentir l'ofec del aire
i és la transparència del desig,
els colors indefinits del batec.
Febrils els meus llavis
encenen la vermellor dels teus,
i a les galtes i el coll,
tota la teva pell encesa abraçant-me.
Tu ets en mi,
desconeguda,
pleitesant el silenci.
Jo sóc en tu,
desconegut,
emparat en el silenci.
Aprenc del teu amor a fer-te l'amor,
i en el meu amor el desig de tu.

De matinada mor.

Si, mor el poeta,
just amb la rosada i l'alba,
amb el capoll que desperta,
la flor acabada de crear,
la teva bellesa.
Els ocres de les primeres hores,
els blaus clarejant,
la intensitat d'uns ulls ...

El tot un altra vegada.

Si, mor,
mor el poeta,
per renéixer mor, ha de morir
per despertar abraçat a la seva estimada,
bressolat entre els seus pits
i tornar a ser
de nou amant.

Enamora't de l'home
mai del poeta,
si un dia aquest deixa de ser
l'home et seria desconegut.
Ell va crear el poeta,
ho has de tenir sempre present.
Ell dóna llum als pensaments,
qui et regala emocions i sentiments.
Ell ha fet música dels mots,
el medi vestit de festa per arribar a tu.
Però no oblidis qui és l'home,
un poeta nu mostrant la seva pròpia llum.

No ens hem demanat permís,
hem coincidit en el temps,
ara i aquí, lliurement,
en un espai on l'amor
és la llibertat del ésser,
decidits a ser l'un de l'altre
o l'un per l'altre.

- lliurement -

El to alt i clar.
Fem del detall el fet,
rellevant i acaronat,
sense dubtes acceptem
les formes i les plenituds,
on el present és mirall del futur.
I passa que amb el bes sabem
on és la claror dels blaus,
llegint el que no quedarà escrit
si més no més enllà de les pells.

Sabem qui som...
d'on venim
com hem coincidit
quina era la nostra llibertat
el camí fet
el pes dels bagatges
dibuixat somriures
quants blaus coneixiem
les nits viscudes
i el pes d'una llàgrima.

Ho sabem tot
tu de mi
jo de tu
i tu i jo de nosaltres.

Segurs de la mirada diem...
volem ser
arribar a port
viure "el junts"
ser lliures en el ser
fer nous camins
compartir equipatge
niar a la felicitat
descobrir nous cels
marinar de nit
i oblidar el plor.

Descobrir nous tots
tu de mi
jo de tu
i tu i jo de nosaltres.

Amb el so de la nit
per a un amor anomenat
és un petit gran regal
la carícia més esperada.

He trobat en el desig
el nostre acte generós
estripant totes les pors,
guarint la foscor dels cors.

Poden els meus llavis
arrelar en el teu coll,
fer créixer un bes vermellós
sota la pell del teu amor.

Cap senyal dels teus límits
no oblidin les meves mans,
coneguem-nos les empremtes
que la felicitat ens vol regalar.

Mira el teu somriure,
la lluentor dels teus ulls,
viu amb el caliu de les carícies,
amb el batec del meu cor.

Sent la meva tendresa
i la meva sensibilitat,
l'abraçada més estreta
i el tacte que t'estremeix.

En la tremolor de l'amant,
perceb els meus sentits.
Si tot això trobes amb mi,
sabràs com et sento,
i com et visc jo a tu.

Tu no ho saps
vols i no pots,
no el saps callar,
ningú ho pot fer.
L'amor el desprens,
d'amagat,
inconscient se t'escapa.
Ningú el pot silenciar.
El vius,
com fem tots,
en el teu interior i
el projectes cap enfora,
cap a mi, i el visc,
el sento complert.
Ni mostres públiques
ni crits al vent.
L'amor el sabem,
tu i jo,
és nostre,
no és un bé comú,
és teu i meu.
L'amor és,
flueix.

Tu i jo
en tenim notícies,
constantment.

La tempesta estava prou lluny per saber-la,

el sol perd la seva força, ja no escalfa,

l'aire insistent canvia els blaus per violetes,

nuvolades tacant els blaus amb tons grisos.

Els capellans escurant les homilies,

els vermuts refredant les pells,

les robes d'estiu ara són poca cosa,

paraigües ignorats en els fons dels armaris.

Un llamp demolidor, diumenge de primavera,

un tro carregat de ràbia, diumenge de platges,

cap aixopluc, diumenge assolat.

On ets amor meu?