dijous, 14 de juny del 2018


Quan més desdibuixat caminava a la nit
els meus cansats peus perdien tot el seu sentit,
el fred intens i buit garrotava la ment
la foscor amagava les paraules callades,
la por va vèncer al somni engolit entre ombres.

Sentir el fred era l'únic que em donava vida.

Com no hi ha un present sense un passat,
tanco els ulls per poder percebre tan sols
una mica de mi abans de caure en el no-res
i sento titubejar el ressò imprecís de l'amor,
quedava una llavor que ara brota esperançada.

Avui el futur té una mica més de sentit