El poeta surava en la tristor,
de dies que la llum era penombra,
li calia un punt a l'horitzó,
un només per no enfonsar-se
i ell tenia l'àncora posada en el passat.
Una paraula, una imatge, un...
Un què?
Un dia?
Una nit?
La por, les pors...
Havia perdut quasevol referència,
s'enfonsava fins a tocar amb els dits
la vella i rovellada àncora.
Es desfeia entre les seves mans
i un aire nou l'atrapava,
un blau diferent, una llum nova...
i no entenia el perquè i es sentia renéixer,
i no era un sentiment nou,
ni vell, ni conegut.
Era un altre llibre amb els fulls en blanc
i va escriure les seves inicials,
dibuixant un nou horitzó.
Sense por, escriuria un nou poema d'amor,
qui sap si amb la mà que el deslligava del passat,
la mà que el guiava cap el futur
ni tan sols si aquesta era la mateixa mà.