Amb el cor ben confortat,
mirant segura al futur,
abraçada al sentiment ple,
rebutges les portes de l'avern
ignota voluntària d'un passat caduc.
Albiras un present ben amarada
de la llum que t'arriba com un dard.
Lloa la tendra força de l'adagi,
del uniforme ritme dels teus ideals,
inventant el teu propi acord
marcant la teva ànima al seu ritme.
Avui és moment de llibertats,
buscar el present que et sigui afable,
obrir portes per omplir el teu món
bressol de la lluor del teus ulls,
essència del desitjat somni
renascut per deixar de ser un clam.
Ara ambiciones el millor acte,
dónes llum al teu alè lluny dels l'hiverns
ufanosa de tenir el millor present,
amparada, si cal, si ho vols

                                     per les meves mans.

Ens coneixem la magnitud de la paraula.

Et parlo amb la meva veu,
és qui millor em representa.
Paraules que, per si soles, no tenen significat,
articles, verbs, pronoms i substantius,
adjectius i adverbis,
subjectes i predicats del destí.
Amb tot, estimada,
el més intel·ligent dels textos
pot no tenir cap importància,
sense una intenció redere,
un sentiment o un qui sap què.
Passa que entre tu i jo hi ha un llaç
de pura complicitat, i una simple paraula
deixa de ser-ho per ser,
i es converteix en un univers
de definicions, sentits, sentiments...

T'estimo, no cal afegir res més.

Una altra nit sense dreceres,
ni llunes que donin aixopluc
fins arribar a la primera llum
esperant m'ompli de respostes.
Potser demà prengui sentit la vetlla
mentrestant avui persistiré
buscant un sentit a l'avui
encara que no sàpiga el teu perquè.

Tens la clau,
ho saps,
tu la vas descobrir,
potser ni te'n vas adonar.
Va passar ràpid,
hores o uns pocs dies,
tant hi fa.
El teu cor va ser la forja,
on si no?
Amb la clau,
jo, el meu cor,
va obrir el teu.
Aquesta visió,
la romàntica,
és l'ideal.
El cert és que l'amor
neix cor endins,
on descansa l'esperit
i allò més incomprensible,
els sentiments.
En el cor, si,
una forja a foc lent,
i en la força de la raó
que no vol explicacions.
L'estimar ja ho té
vol ser estimat...

                                 i res més.

Oblidem el futur

mirem el present

deixa que t'enamori

novament

del passat queda l'excés

potser ahir

ens vàrem estimem massa.

Recordes?


El meu poema prou ho deia...

"...ho vull tot de tu
 la llàgrima de tristor
 i la d'alegria també... "

Ara el meu poema també diria...

"Pren de mi el meu tot,
 perquè jo he plorat i rigut
 com ho has fet tu"

Si sabessis amor meu,

avui tinc un petit foradet.

Imagino i recordo

els petons viscuts,

aquella expressió dels llavis

anunciant el desig.

Tota la meva pell

amb tots els seu punts

sensibles amb el record.

Em submergeixo en el silenci de les ones,

deixo que em portin sense por,

modulen el meu cos amb el seu vaivé

i a qualsevol lloc que em portin sé que estaré bé,

sento la pau del desarrelament

on no hi ha un destí segur.

No fa molt les havia temut,

m'enfonsava devorat pel seu destí

amb un silenci, llavors, ensordidor,

la lluita era desigual fins a aprendre

que l'amor és un passatger sense destinació

fins a topar amb qui apreciï compartir-lo.

La bellesa no està en el poema,

ni les seves paraules

ni entre els seus versos

La bellesa està en allò que l'ha creat,

poc mèrit té el poeta

tot és teu amor meu...

Quan la llum es pon
i la nit comença a fluir
tot just sembla un final
i tot just és el principi,
un nou dia espera el teu bes,
la llum neixarà del teu pit
i junts seguirem fent camí.

Poques o cap,
les paraules s'esgoten,
em sento buit i pobre
i a l'ensems més viu i vital.
És tot el que em dónes
o com ho fas
i com m'acceptas
que em fa emmudir.
En sóc molt de novell,
com tu mateixa et deus sentir,
cada amor és diferent
i aquest nostre se'm fa plenitut.
No són les besades i carícies
ni tan sols el plaer del cos,
és allò incomprensible del cor,
que el cap no sap raonar
i les mirades sí entenen.
No tinc paraules per dir
en aquest silenci que batega
com hi trobo el ritme sincer
per apropar-me a tu
i, calladament, enamorar-te.
I ara ho sé
el dia que mori,
perquè un dia hauré de morir,
ha de ser fent-nos l'amor.

                         "No permetis, però,
                           que mori en vida."

Un tu de mi

i un mi de tu

diu... 

"Ens tenim, hi som 

i ens falta la presència,

el cor sempre present

i el cos vol estar amb ell"

Potser són més sincers els meus ulls
que les paraules que ara no sé dir.
Un t'estimo amb un gest desencisat
sense esperar que l'escoltis ni, tan sols,
podent controlar la consciència de dir-lo.

Aquí estic, assegut en un lloc qualsevol,
entre els blaus purs del mar i el  cel,
aliè a l'embat de les onades a les cames,
temerós de les respostes que reconec
en aquest present nihilista en l'amor.

El meu horitzó és un futur apressat
per deborar un present on no sé viure
i tanco els ulls per endinsar-me
onades endins d'un mar que em governi
fins un nou port on poder viure en present.

Aniré fent rams amb els sentiments,
seran tants que no els podrem abastar.
Imagina tots els colors possibles,
combina'ls uns amb altres,
donem ara un toc més,
el teu i el meu, el dels aromes,
els que desprenen les nostres pells,
els llavis i cadascun dels sentits.
Sigui la oïda el primer referent,
escoltem els t'estimo i et desitjo.
L'olfacte ens embriagui,
de qualsevol olor que ens pogui reconèixer.
Sigui el gust el del bes i el cos sencer.
La vista ens mostri la bellesa interior,
la que reflecteix la nostre felicitat.
I el tacte s'ompli de les nostres formes.
I si mai ens manqués un sentit,
que els altres li donin vida.
Sigui el tacte els ulls,
l'oïda el gust,
la vista l'oïda,
el gust la vista,
l'olfacte el tacte.
O combinem cadascun segons el moment,
lliurament, per trobar els diferents camins de l'amor.

El cos no pot més,

vol descansar i no pot.

La ment es manté desperta,

lluiten cansament i pensament.

Les parpelles es tanquen

i un malson les torna a obrir.

Vine, no triguis més,

abraça'm per poder dormir.

Ho saps,
el meu amor viu arrelat en el teu pit.

Ets dona de llum,
mantens la flama d'una vida...
                                     la meva.

Dona de corrents,
constant fluir pel cos...
                                     el meu.

Dona de vius ulls,
omplint de colors paisatges...
                                     els meus.

Dona de sabors,
punt just del paladar...
                                     el meu.

Dona d'aromes,
omples tot l'espai-aire...
                                     el meu.

Dona de tendreses,
de sensibilitats i plaers,
de foc, aigua i terra,
de vida i de tu,
qui per mi ets
i em permet ser,
despert l'amor

i despert el desitg de ser...
                                     plenituds.

i res més

Notícies del teu amor

Ningú se'n escapa, és l'amor...

el meu jo dependrà del teu jo

tant com el teu jo dependrà del meu jo

i entre el teu jo, el meu jo i el nosaltres,

les combinacions són infinites

tant com la llibertat d'acceptar-les.

Enyora l'home,
el cor es reconeix en plenitud
i l'amor un toll constant
que reb, dóna i es dóna.
Però l'home enyora,
el cúmul de paraules
que vol vessar a la teva pell,
paraules que no són desig del cos,
són desig de l'ànima.
Ànima que busca el seu plaer,
plaer eteri per a flama eterna,
escalf de sentuniments.
L'home enyora,
i sap que ànima i cos d'ell
quan es retrobin amb tu,
en cos i ànima,
seran el plaer en el tot
i morirem un cop més.

Escolto la remor del riu
em sembla brau,
no ho sé segur no el puc veure.
Un bosc espès no em permet arribar,
no puc avançar per saber,
ni fugir de les pors.
Mals temps aquests,
sé com és l'aigua,
una gota a la mà és el no-res,
un toll em pot calmar la sed,
però quan s'acumula és valenta,
destruirà la casa més forta
i arrancarà l'arbre més arrelat.
I jo aquí inquiet i cec,
lligat de cames,
escoltant el seu passar.
Podria ser que desfés el meu lligam
o que m'arrossegui qui sap fins quina riba,
la més feréstega o la més erma.

                                                   Incerteses.

El tacte de la mà
em parlava de tu,
els teus dits juganers
buscant la forma dels meus.
El contrast del tacte insaciable
amb la timidesa del bes robat.

M'agraden els poemes breus,
de missatges nítids i clars,
no importa el llenguatge
si el puc entendre,
tot i que ningú més ho faci.
Aquest és el meu perquè,
el llegir-te, i rebre el teu vers
senzill, transparent, planer,
valent com el teu bes.

La vida és un pas endavant,
un seguir camins,
un deixar-se portar riu avall.
Insistent empeny cap el no res
si deixem de que la quietut ens domini,
sempre queda unmentrestant per fer.

                                              Nosaltres?

Ai de nosaltres si esperem!!!
Ella és la companya,
no és la perfecte amant
ni la llàgrima sense solta.
És senzillament el tot.
Compte, però, el no res existeix
i ens pot engolir
abans d'arribar al final no programat.
Sóm arbres de fulles caduques,
fulles que se'ns desprenen
i no parem compte.
Però quan és un arbre que hem germinat qui cau,
no hi ha empelt possible,
amic meu,
la destral no mesura el dolor,
és un maldestre tallant.

Perquè la nit sigui completa
ha de ser amb tu al meu costat,
el ball de la flama d'una vela
i les mirades dels enamorats.


Apropem-nos a la riba del mar
cercant l'embat de les onades,
anirem agafats de les mans
per partir junts enllà de les aigües.


Aquesta nit podrem dibuixar
acaronats per la llum dels àngels
els cosos de dos bells amants
coberts de passions i de miratges.

Intrèpid aventurer,
t'he despullat amb la mirada
i t'he despullat, també,
d'expressions i de gestos.
Filigranes que res amaguen,
faccions sinceres i espontànies,
fins i tot desmesurades,
fora de control,
l'amor és lliure, es manifesta
i s'apressa per l'entrega.
Lliures de recances en fidel litúrgia,
de qui es reconeix per primera vegada
en un sentiment que ara viu
no buscat per ser un desconegut incert,
o una cercada, inexistent, paradoxa.
I t'he despullat la mirada,
i els teus ulls estan plens de mi,
i m'he despullat com he fet amb tu,
davant teu i, mostrats els sentiments,
hem lliurat els cosos a la tendresa del plaer.

Si vols ser en mi jo esdevindré
i seré de tu allò que siguis de mi.
Coneixerem sentiments amagats,
embolcallats amb pells i pells
i tu i jo vestits de capes i capes,
amagant els teus, protegint-los.
Amb quatre mots com a present
i una maleta plena del meu jo,
m'apropo a tu oferint-te la meva llum.
Ens compartim el que som,
omplint espais que éran en blanc
i quan sóm ben a prop, el silenci
on l'espai per descobrir és infinit.
Els perfums, els somnis, els colors...
i les emocions desconegudes.
Et vull viure a la riba del mar,
on les onades no moren,
es retiren constants
per tornar amb més força,
per fer-nos en el desig, si cal,
vestits amb la nuesa dels amants.

Aquesta nit et vestiré amb la meva pell.
amb la humitat dels meus llavis
acaronant el foc de les teves galtes.

Acotxaré els teus ulls amb la mirada,
bressolant les teves parpelles caigudes,
atret pel sabor libidinós del teu cos.

Compartida la litúrgia de l'atracció
acolliré l'abraçada de la teva feminitat
estremit pel silenci mutu i complagut.

Aquesta nit el nostre amor pur
es vestirà amb fragilitat dels amants
muts de paraules plens d'expressió.

Cada dia la mateixa pregunta,
Es pot sentir més?

A tu t'ho pregunto.
Si, tu que entres a la meva vida,
que m'obres totes les portes,
irromps en els meus somnis,
la protagonista de la meva enyorança,
la propietària dels meus pensaments,
el desig permanent a rosada,
la mà que em subjecta,
el petó més desitjat,
la de somriure sincer,
amb la paraula sempre justa,
una mirada que em fascina,
les galtes més dolces,
la que escolta i parla a temps
i mai pronuncia un adéu.

Amb petites mossegades he de cobrir el teu cos,
mossegades sense cap rastre,
ser nàufrag d'extrem a extrem de tu,
de la teva acurada sensibilitat
descobrint els teus horitzons de plaer.
Que no vull trobar camins de tornada,
el meu desig és la deriva tempestuosa,
la que em porti a aferrar-me als teus malucs
o un cop de vent em llenci sobre els teus pits.
Sigues huracà en mi,
deshorienta el meu nord,
dominem-nos i governem-nos
fem del cos a cos límits desmesurats.
Amb tota la força, amb l'empenta,
fins que els cors esclatin,
morim de plaer... combatius i tendres.

Quin atabalament de poema,
volia parlar del meu amor per tu,
i descobreixo que l'amor es fa,
o, potser, ens ha fet a nosaltres.
Ho deia un gran poeta, que no era jo,

                                  "que sóc poeta només per tu"

Escric amb presses dins el metro,
poques parades més i la trobada.
Em pot el pensar en el bes
la força que ens dóna l'abraçada,
el sentiment de totes les mirades,
les que mostren els cors nus.
Aixeco el cap, gent desconeguda,
m'envegen a mi, el meu aspecte feliç.
Poc poden imaginar el perquè,
jo seguiré fent de tu el meu poema
i com deia el gran poeta, que no era jo,

                                  "que l'amor ens faci a nosaltres"