Qui va crear l'amor no sabia
que el món és massa petit
per poder ser compartit,
o potser massa gran per algú
com tu i com jo.

L'espai no existia entre nosaltres,
la llum donava pas a la foscor
i que poc ens importava
el fred i la calor
si a la fi podiem ser tu i jo.

Va quedar tot escrit, tot
menys el que no hem viscut,
la il·lusió i un futur traïdor
tan diferent de paraules
on la realitat va despertar

                                com tu i com jo

Qui va crear l'amor no sabia
que el món és massa petit
per poder ser compartit,
o potser massa gran per algú
com tu i com jo.

L'espai no existia entre nosaltres,
la llum donava pas a la foscor
i que poc ens importava
el fred i la calor
si a la fi podiem ser tu i jo.

Va quedar tot escrit, tot
menys el que no hem viscut,
la il·lusió i un futur traïdor
tan diferent de paraules
on la realitat va despertar

                                        i tu i jo

Dia a dia asseguda a la mateixa cadira,
en el mateix bar, amb la mateixa expressió,
el teu rostre es mostra neutre.
Qui va esborrar els sentiments del gest?
En els teus ulls brillen petites llàgrimes,
jo et regalaria un somriure,
et xiuxiuaria paraules d'esperança, però
passo de llarg, potser demà, tornaràs?

Es refreda el cafè que no beuràs.

Voldria entendre la teva espera freda,
què motiva aquesta mirada perduda?
Cap espai per a cap il·lusió,
el teu esguard el silenci fred,
ets, jo et veig, existeixes, ho saps?

Podria tornar demà, m'esperaràs?
Primer he de beure el meu cafè,
massa dies que el sé massa fred.

Conec el silenci d'un home
amagat de les mirades
i de sentimets invisibles.

Un home jove que sembla vell,
de pell més blanca que el fred
i de petjades lentes i perdudes.

S'asseu indiferent entre ombres,
es distreu veient passar altres vides
i sembla feliç de la pròpia tristesa.

Li he llegit un meu poema,
un d'amor i ple de serpentines
i els seus ulls han dibuixat un somriure.

Conec un home que s'ha fet vell
vivint nit i dia la vida
creient que tot és mentida.

Somio que somies en mi
com jo somio en tu,
ho faig despert
i desitjo que tu també, perquè
si mai coincidim en el somni,
sensitivament,
l'amor sigui perfecte.

El voler demana pas
la por el reté
i la valentia emmudeix.
Saps el què
però dubtes del com
i et quedes quiet.
El cor et diu fes-ho
el cap imposa raons
i les cames tremolen.
Tanques els ulls
et deixes anar
i ho dius...

      - t'estimo -

Amb el tou del dit polze acarono els teus llavis,
humitejat de la teva saliva es despenja coll avall,
per dibuixar dreceres de plaer en els teus pits
fins a sentir la tremolor del ventre en els meus llavis.

El poeta surava en la tristor,
de dies que la llum era penombra,
li calia un punt a l'horitzó,
un només per no enfonsar-se
i ell tenia l'àncora posada en el passat.
Una paraula, una imatge, un...
Un què?
Un dia?
Una nit?
La por, les pors...
Havia perdut quasevol referència,
s'enfonsava fins a tocar amb els dits
la vella i rovellada àncora.
Es desfeia entre les seves mans
i un aire nou l'atrapava,
un blau diferent, una llum nova...
i no entenia el perquè i es sentia renéixer,
i no era un sentiment nou,
ni vell, ni conegut.
Era un altre llibre amb els fulls en blanc
i va escriure les seves inicials,
dibuixant un nou horitzó.
Sense por, escriuria un nou poema d'amor,
qui sap si amb la mà que el deslligava del passat,
la mà que el guiava cap el futur
ni tan sols si aquesta era la mateixa mà.

El voler demana pas
la por el reté
i la valentia emmudeix.
Saps el què
però dubtes del com
i et quedes quiet.
El cor et diu fes-ho
el cap imposa raons
i les cames tremolen.
Tanques els ulls
et deixes anar
i ho dius...

                         - t'estimo -

Atrevits, els diccionaris,
defineixen l'amor.
Quina gosadia
si no t'han conegut.

Aprofito el silenci imaginant un somni,
aprenc a sobrevolar teulades
i a tocar la lluna amb la mà.

Observo la sinuosa línea dels teus llavis
i apropo els meus fins amoixar-los.
Creuem una mirada amb les parpelles tancades.

Noto l'escalfor de la teva llengua en la meva,
l'única remor que ens acompanya és la del desig,
preludi d'una nit intensa d'amor.

T'he trobat en el meu somni
i hem compartit el silenci
en un racó de la nit.

No ho entens,
avui em dols,
no et vull
ni a prop ni lluny,
et maleeixo.
En d'altres moments
t'he cercat
i ara t'odio
amb tota la meva força.
Vés-te'n,
fuig,
no et vull ni presentir.

Maleïda soledat
tan amiga de l'enyor,
sabràs perdonar-me
quan et necessiti?

Que què espero de tu?

- Res -

- T'espero a tu -

Busco una paraula que rimi amb el teu nom,
busco un melodia que ritmi amb el teu cos.
I no trobo cap més mot
ni trobo cap més acord,
que només una i se'n diu amor,
aquesta sí, la canto en clau d'enyor.

Maleeixo cada segon de la teva absència,
em falten les teves emprentes a la pell,
el pestanyeig de la teva mirada al coixí,
l'escalfor dels teus llavis després del bes.
Una llàgrima sembla voler perpetuar-se
i em nego a la ceguera que em condemna,
que jo vull veure clars tots els records,
els nostres paisatges i els nostres presents.

A mi m'agrada la poesia senzilla,
de paraules comuns, clares,
d'àgil lectura i sense diccionaris.
Potser això va fer que jo
m'enamorés, m'enamori
i em segueixi enamorant

                               d'algú com tu.

Crema el paper i jo persistent
lluito per acabar el poema,
la mà plany de dolor
i el primer vers ja és cendra.
Ningú el podrà llegir,
no serà record ni per a el foc,
jo hauré lliurat l'últim t'estimo
i qui sap si el poeta serà oblidat.

Tinc de companya
tant és el meu estat
si feliç o trist.
Dic que tinc una llàgrima
que cada dia es vessa
si feliç o trist.
Quan penso en ella
la llàgrima m'acompanya
si feliç o trist.
Dic que quan penso en tu
que tot ho omples
em sé feliç i menys trist.

Quan em fas petons jo et faig petons
i quan no ho fas jo segueixo fent-te petons.
Petons a les galtes de caramel
i al teu coll estirat.
Petons mentre dorms, a l'esquena
i els teus pits relaxats.
Petons pel ventre tibant
i a les teves cuixes vibrants.
Petons ruboritzant les cames
i els teus peus.

De tu he besat la teva mirada,
la veu, la fragància i la carícia,
com també he besat la presència.

I quan no hi ets et somnio
per seguir-te besant.

Voldria la meva casa fos ben petita,
justa per ser il·luminada per una flama,
tan petita que no tingués espai cap ombra
ni cap pensament que no sigui de tu,
perquè a tu fa temps que et tinc al cor
i amb el teu són suficients per encabir l'amor.
Res més a la nostra llar que una flama perpètua.

És com un bon vi reservat a la bodega
esperant ser près en un moment irrepetible.
Incapaç d'escriure'l, el poema, espera
ser compartit glop a glop entre tu i jo,
íntims, assedegats d'un amor que perdura
i fa pòsit en el desig, més enllà de la raó.

- I si et digués t'estimo -
               t'ho creuries?

- Un farcellet de poemes,
  a quin més sentit per viscut
  a quin més desitjat per pretès -
  els vols?

- Potser el teu desig és el silenci,
  braçolant un petó entre llavis
  en l'intimidat de l'abraçada -
  m'hi apunto.

Sé que no vull anar enlloc i dubto,
potser el teu bes no buscarà els meus llavis
ni tornaré a respirar la pell del teu coll,
potser aprengui a calmar les nits fredes
caminant entre records que són nostres,
la teva veu no omplirà les meves paraules
i les mans oblidin la forma de la teva cintura.
Aprendré a crear somriures del no-res
sabent que són aliens a la consciència,
podria ser la llàgrima el punt i final
d'aquell vers que no trobava poema.
I jo crec en l'amor que va ser nostre,
el que ens feia còmplices de l'anonimat,
el fidel a qualsevol hora del teu batec,
aquell que sostenia les teves pors...
I ara un passat que voldria fos present
per poder fugir d'aquest captiveri,
segur de l'amor que en mi has atresorat,
i del que viu en tu esperant llegir altres versos.

Porto les claus
i la cartera a la butxaca,
de diners els suficients,
el tabac per arribar fins demà,
targeta de transport nova,
el mòbil amb bateria,
el llibre de torn pel camí
i la clenxa ben pentinada.
Tot en ordre, però avui
com ahir i com demà
el sentiment és de mancança.

Avui estàs principesca,
natural, puresa del blanc,
generosa de llum
i plenitud de formes.
Tu no ho saps Lluna,
avui tothom et mirarà
i tu, elegant, lluiràs.

Inspiraràs cent mil poetes,
de tu faran milers de llegendes
i tu, indiferent, faràs el teu cicle.
Tant és si et mostris plena o esquiva,
convençut de la teva bellesa,
un dia tímida, un dia generosa,
jo, demà, demà passat i l'altre,
i tants dies com la vida em doni,
seguiré badant amb la teva imatge

         perquè l'amor és això o no és.

Qui no estigui disposat a aprendre
que oblidi l'amor
i es resigni a desconèixer
el camí dels seus capricis.

He viscut
l'aroma d'una pell
envoltant el meu cos,
les virtuts de la dona cercant
els meus limits amb cada bes seu.

He sentit,
la tremolor del ventre calent
quan palmells i tous m'acaronaven
dibuixant camins imposibles,
avui encara perviuen a les meves nits.

Hem jugat,
entrellaçant les cames
a percebre'ns els sexes
entre tactes imaginaris
i tu eres el jo i jo era el tu.

I en l'èxtasi
el moment del cumplimemt
desfullar les mirades rialleres,
viure'ns submergits en el deliri
l'un de l'altre i sucumbir.

Sexe a palpentes
com una quimera reservada
a dos amants, prova irrefutable
de l'amor, combregant en el plaer,
la seguretat, la confiança i el tot.

No és la primera vegada,
tampoc serà la darrera,
per mi és important recordar-ho...

Per més fràgil que sigui la copa de vidre,
la seva duresa dependrà sempre
de la mà que la sosté.

Un dia, al despertar, et sents sol,
cap vers t'acompanya
i no reconeixes cap paisatge.
Les paraules fugen de tu,
ara desconegudes s'arrengleren
en el teu penya-segat i es precipiten
emmudint somnis i records.
Una melodia fimbra el teu cos
fins a congelar-te la sang
i fer bullir la pell freda.
Ets un estrany per tu mateix...

                                          sobrevius.

És un vestit a mig fer,
l'embastem i tornem a embastar,
sempre pendents de retocs
i noves mirades.
Una obra d'artesà insatisfet
cercant la perfecció del savi
o de l'alquimista fracàs rera fracàs,
una imperfecció atraient
incapaços d'entendre i controlar.
Així es mostra i ens atrapa
a nosaltres aprenents dels colors
sota la llum de qualsevol nit.

Si escolto el teu nom
espero descobrir-te entre cents de cares,
si llegeixo el teu nom
cerco entre les lletres les teves paraules,
si dic el teu nom
penso en el mateix verb,
si escric el teu nom
conjugo el mateix verb...
                                    estimar-te.

La...
La què?
O el...
El què?

La nit o el dia
La lluna o el sol
La lluita o el desistir
La buidor o el tot
La vida o el viure
                         el viure
                                    el viure
La vida
           la vida
                     la vida
La vida de l'amor
                          viure l'amor
El o la
          viure l'amor en vida
          no ens atrapi la nit
          la lluita és per el tot
          pel dia i per la nit també

L'amor no és tàctil
ni ocupa un espai,
tampoc és visible
ni té cap color.
Ell és eteri,
volàtil de presència,
el sents tant com el vius.
Et farà la jornada curta,
nits de plaers infinits
i a l'inrevés també.

De somniar tots somniem
o imaginem desigs
a tocar dels impossibles.
La realitat és al llindar
i traspassar-lo el risc
on la consciència s'amaga.
La voluntat queda sotmesa
i perds el control dels actes
ignorant viure la realitat.
Demà pot ser trobi un caliu
diferent dels meus coneixements
i desperti seguint somniant-te.
Avui no m'agraden les nits,
em confon la seva foscor
i trenquen els meus somnis

M'agrada quan el nostre llenguatge és el cos,
quan cada gest enriqueix el nostre aprenantatge.
Articulem cada moviment àvids de noves definicions
inventant un vocabulari fet de la saviesa única del desig.
És nostre, ben nostre, teu i meu, exclusivament nostre,
parlant-nos d'un amor que la pell absorbeix i enllaça.
Tremolen els llavis quan es troben entre besades
i el contacte dels pits ruboritzen el tacte encès.
Com un arc tensat la teva esquena tibada en el lliurament
allibera tensions de llargues esperes que hem compartit.
Amb l'abraçada l'èxtasi travessa el nostre cos,
fet un de sol en la febre que ha ungit la seva unió.
Dema despertaré sota l'atenta mirada dels teus ulls
i una nova abraçada donarà vida a sentits, sentiments i paraules.

Cal conèixer
i reconèixer l'amor,
sortir del sotabosc,
tenir valentia
i caminar per l'abisme
on ens espera.
No tenir-li por,
ens al contrari
desitjar t'ho prengui tot
i quan et sentis despullat
lliurar-te a l'abisme orgàsmic.
Pren fort la seva mà lliurament
perquè si el deixes escapar,
si ell et deixa anar,
el precipici no trobarà final,
la buidor se't clavarà al pit
i mai més... mai més
tornarà allò que li vas entregar.

De vesprada,
quan la mar acull el sol,
desperta el nostre somni,
convertits en amants fins a la matinada.
Però de dia, quan impera el blau,
jo, segueixo somiant
i desitjo que l'albada no ens trobi
per perpetuar el nostre amor.

Diumenge tarda,
mig adormit
i tu al meu costat,
fidel com sempre.
Quant tot sembla perdut
tu de nou em dius
- Sóc aquí, no em depreciïs -
Restes silenciosa
acotant els meus pensaments,
burjant-me els sentiments
i jo depreciant-te.
Com t'odio soledat.

Desperten mortes
o plenes de sentits,
avui com vidres transparents
m'ofeguen les paraules.

Freda jeu,
perduda en un desert,
crostes de sang la cobreixen,
és l'ànima desdibuixada.

Abatuts a la sorra
esperen el foc els amants,
com a darrer present
llàgrimes i pols de sentiment.

Demà cendres,
adob de noves arrels,
per un esbarzer cruel
o per un roure generós.

Entra
utilitza els sentits,
coneixes la foscor,
apaga la flama.

Entra
segur de cada pas
o queda't fora
per ser un més.

Entra
però no obris els ulls
o la nit t'acompanyarà
sempre més.

Entra
no tinguis por,
ets poeta,
no és mes que boira...

i tu
un foll enamorat

L'amor és un luxe exponencial,
creix a mesura que el compartim
amb reciprocitat completa i cega.

La sensualitat és, en quan l'amor,
l'instrument que el captiva
i el fa creditor de la complicitat.

El plaer és, quan parlem de l'amor,
l'entrega més sincera i delicada
on la calma ens porta a l'èxtasi.

Però no és suficient, en l'amor,
emprar els cinc sentits coneguts,
cal intel·ligència per aprendre'l.

L'amor, un llenguatge senzill en evolució.

Confós

Les esperances sobreviuen
alimentant els sentiments,
tan arrelats a la incredulitat.

Propera en essència
i a l'hora llunyana en absència,
sento l'alè que em dóna vida
i el silenci que m'asfixia.

Em preparo per un hivern llarg
provist d'un sense fi de passats
i la teva imatge com a únic escalf,
insuficient per donar caliu a l'enyor.

En aquesta il·lògica la felicitat,
sobreviu en la fe que m'acompanya,
en la riquesa que hem compartit.

L'amor

Visc per somiar que som possibles,
somnio per sentir la teva presència,
sento per bategar a la teva pell,
batega l'amor per donar-me vida,
l'amor silenciós i capriciós,
silencis que em parlen de tu,
capricis que volen somiar-te.

Està fet de fragilitats l'amor
i els amants en són ignorants,
vestits d'expressions juguen
atrets pel tacte de les pells.
El foc en els llavis humits,
les mirades més penetrants,
un no acabar d'onades
a voltes de tempesta folla
a voltes de calma tendra
i si de cas,
abans de morir estremits,
amb l'últim alè, un t'estimo.

La mirada primera, captiva
la carícia primera, atrau
el bes primer, segella
l'acte primer, entrega
el clímax primer, còmplice
l'èxtasi primer, combrega
la follia última, l'amor.

L'èxtasi no existiria sense la follia,
el clímax seria fals sense combregar,
l'acte perdria sentit sense complicitat,
el bes no seria sincer sense entrega,
la carícia seria banal sense captivar
i la mirada és buida si no atrau.

L'amor no seria amor si,
a cada pas,
un toll de sentiments no omplis,
a home i a dona,
els seus quatre elements bàsics
cos, cor, ànima i esperit.

Punts suspensius sobre el mar,
marxes sense cap mirament,
apropes la mirada a l'infinit,
esperant respostes en silenci.
Ordre i pausa després de l'eufòria.

Marxaràs i no miraràs enrere,
has sigut una presència temporal
tan senzilla com el poema,
plena de vida, plena de raons,
força i valentia a cada pas.

Qui sap si mai tornaràs,
jo, pendent de les teves batalles,
segur de les teves grans victòries,
i gelós de les noves aventures,
de nit vetllaré els teus somnis.

L'atracció,
preludi d'un xoc assedegat.
Aigües molsoses
i embats constants,
no hi ha pausa
l'un envers l'altre.
Som dues corrents poderoses
confluint en l'instant precís.
Força corroent a cada trovada,
tibantor de muscles humitejats,
lluita per trovar la calma.

La serenor sobtada,
la tendresa dibuixada als llavis,
no volem perdre el lleuger contacte.

Fou el plaer de la primera besada
i de tantes que avui ens trasbalsen
                                          [ encara

Entretens els meus pensaments ocupant tot el seu espai,
són dies freds amb temps just per poca cosa més.
Finestrals mig tancats, o mig oberts, a mitja llum
amb els ulls cansats, plens de pesars i interrogants.
Mostres la teva silueta entre cortines, neta de roba,
retallada pel sol, amb proporcions nítides,
t'envolta el tacte vigorós de la meva mirada assossegada.
Dono fe de la teva existència real en el meu imaginari,
tan imperfecte en la foscor, perfecte a la meva llum.

Desitgen les meves mans dibuixar
allò que els meus ulls han acaronat.

Tinc presents els teus llavis,
els primers petons que encara bateguen
van quedar arrelats per sempre més.

Em pregunto com hauria estat el darrer,
aquell que mai ens vàrem donar...
de gust insípid,
de tacte fred,
de estança fugissera?

Una amargor m'omple la boca
em crema la gola i m'esquinça el ventre,
millers de puntes clavades, dolor sobre dolor.

Hi hauran altres besades, les desconec,
tampoc les he sortit a buscar, em serien

Dolces i per mi immadures.
Apassionades i jo tan apàtic.
Infinites i jo tan perible.
Com més llargues en la nit
més cruel el record a la matinada.

Sento el batec dels teus llavis en els meus.

Silenciem la paraula i la imatge,
desaparegui l'obscuritat i la llum,
esborrem sentiments i esperances,
fem fira del menyspreu i l'arrogància,
adormim somnis i bogeries,
matem la vida i la mort també.
Precipitar-nos al buit per reeixir,
car tota derrota bé es mereix la lluita
per aconseguir una fita sense victòries.
Avui no parlo d'amor, parlo de llibertat.

Estimar-te és un constant desaprendre,
com més aprop estem més desconeguda.
Un nou retrobament dia a día
entre paraules i frecs pendents de donar.
Et desestimo per aprendre't en l'amor,
renovades il·lusions descobrint-te nova.
És l'esclavitud dels meus sentiments
lligats al comú i constant aprenentatge.

I t'aprenc...
entre paraules i sospirs,
silencis i mirades,
carícies i sexual...

i en amors també.

I et desestimo per ordenar-te en la meva vida
i és la voluntat compartida que ens uneix.

Paraules breus,
atenta,
sabors a paladar,
mirada còmplice,
tacte complert...
avui et mostres.
Corprès,
callat,
guaito la resposta.
Ahir ens posseíem
i avui tan llunyans.
Digues-me,
què sóc de tu?
què vols ser de mi?

Despullar-nos ha estat senzill...

Descobrir ànimes perdudes,
treure la pols a somnis passats,
netejar llàgrimes fossilitzades,
obrir cortines que amagaven la llum,
permetre a la paraula conèixer-nos.

El present sembla regalat entre els dos
tot i el passat amb les seves ombres.
Hauria de ser un àlbum de records
i caduc es mostre perenne amb la por

... a què?
... a qui?

Hem estat i som amants en vers,
tota mena de sentiments compatits,
novells d'aquest amor incipient,
gairebé tot entregat i donat
Cos i cor o cor i cos tant és l'ordre

Intens...
el nou temps...
el nou record

I saltaré al buit si tu m'ho demanes

La meva fe...
renovada confiança...
l'amor

És com el visc, el dono i desitjo

no he de témer a un adéu,
no té espai entre tu i jo.

Estimar-te
en llibertat,
sense mesures,
sense renúncies,
sense conjugar temps
ni predeterminar hores.
Així,
sense cites,
sense esperes,
sense reserves
ni absències...

                          t'estimo.

Ell entra en la meva vida,
mai demana permís,
s'apodera de la meva voluntat.
Amo i senyor dels meus somnis
i jo em deixo,
captiu de la seva força.
Ell entra i em posseeix,
fa cau sota la meva pell,
crea foc i passió sense presses.

Tu ets el seu còmplice,
redecorant els meus sentiments,
pintant de vius colirs les ombres.
Tu ets la meva força,
polint els pensaments
acollint el present.
Tu ets aire nou,
el gust afruitat de les hores,
l'aroma d'un mar obert.

Jo visc aquest moment,
gaudint cada pas donat,
seguint les teves petjades.
jo visc desmesurat,
pendent de ser-nos plens,
com sinó hen d'estar.
Jo vis callant el teu nom,
cridant que Ell és l'amor
i tu de qui estic enamorat.

Una tassa de cafè, sense sucre,
una ombra es projecta llunyana,
és l'aroma d'una absència,
l'escalf d'un present passat,
d'un record sempre present.

Abans de jugar amb les ombres de la nit

voldria dibuixar amb els meus versos

l'encant natural de la teva bellesa,

la matèria que vesteix el nostre desig

i l'intimidat del decorat de la nostre estància.

Com serà demà el cel,
regnarà un blau intens
o un gris plom descregut?
Tinc un pressentiment,
la por emmudeix l'espera,
al meu voltant tot segueix igual
i tanco els ulls per amagar-me
en una foscor on, sentir
no faci mal i, trobar-me
sigui el primer pas, per
entomar un presentiment.

Em reconec fràgil
a volada d'una ploma.
És així com visc,
exposat a qualsevol vent.

Ja ho té l'amor, el de debò,
recull el seu velam segur
a la sort d'un onatge desconegut
confiat en amarinar en el seu port.

Un alè clarobscur envolta el meu cos,
calfreds embolcallen els pensaments,
no m'abandonen, dia i nit persistents
entre somnis imsomisos, els records

Feble
i cansat desvetllo el matí,
les mans ben netes
i buides.

Trist
i sol en un dia nou,
l'ombre allargada
i difusa.

Absent
i esmaperdut imploro,
el destí no m'és favorable
i camino.

Clamo
i m'assec enlloc,
sé que la buidor té final
i espero.