Sé que no vull anar enlloc i dubto,
potser el teu bes no buscarà els meus llavis
ni tornaré a respirar la pell del teu coll,
potser aprengui a calmar les nits fredes
caminant entre records que són nostres,
la teva veu no omplirà les meves paraules
i les mans oblidin la forma de la teva cintura.
Aprendré a crear somriures del no-res
sabent que són aliens a la consciència,
podria ser la llàgrima el punt i final
d'aquell vers que no trobava poema.
I jo crec en l'amor que va ser nostre,
el que ens feia còmplices de l'anonimat,
el fidel a qualsevol hora del teu batec,
aquell que sostenia les teves pors...
I ara un passat que voldria fos present
per poder fugir d'aquest captiveri,
segur de l'amor que en mi has atresorat,
i del que viu en tu esperant llegir altres versos.