Dia dos del mes nou del dos mil disset,
l'hora habitual d'un disabte feiner per mi.
La noia dels texans estripats passeja el gos,
l'home mal afaitat torna de comprar el pa,
els encarregats de la neteja mullen la plaça,
de diferent avui l'alarma d'un parking,
ningú para atenció de res.
La mateixa poca gent al metro,
jo m'entretinc amb un llibre,
arribo al meu destí massa d'hora, com sempre.
Prenc el segon cafè del dia, aquest dolent,
no canvio de local tot i saber-ho,
compro tabac, vici que hauria de deixar.
Falta una hora per obrir la botiga...
Tot ha estat quotidià, sonric i em dic
- Tot va bé Toni, no t'amoïnis, tot va bé.