Una llàgrima, de cap a fi
un Arc de Sant Martí.

Esbossa un somriure discret,
avergonyit, no sap dissimular.
Mira al sol als ulls, de front,
desitjant cremi la seva mirada.
No vol conèixer nous paisatges
més enllà dels recents.
Humiteja els llavis amb un record
i el cor sembla li abandoni el cos.
Les mans s'aferren entre si
no troben el tacte desitjat.

La llàgrima cau i es desfà l'Arc,
la foscor tot ho ocupa, és de nit.

                                                     i res més