La mirada amagada,
el cos nu desafiant el vent,
la tramuntana aixecant la sorra
ferint la pell...
De temps fa de la teva valentia
o de la por a conèixer
altres formes d'estar.
Oblidat el significat de plorar,
les llàgrimes t'han solcat
les galtes que van ser primaveres.
Queda l'esborrany d'un somni
desdibuixant un somriure utòpic
i estimes la teva essència,
la que et manté enpeus
sincer i nu esperant el no-res.
I mires l'amor com una pedra,
on val un bon patiment
tornar a caure... i cauràs.

Viuràs la plenitud d'estimar,
la generositat de ser estimat.