Mai veuràs les meves llàgrimes
quan una de les teves fulles
plenes de verdor primaveral
es desprenen de tu i veig morir.
Després la por em fa presoner
i penso en el dolor de sentir
com una de les teves arrels
és arrancada del meu cos.
Amb una sola n'hi hauria prou
per omplir de buidor el meu ventre
i obrir una ferida difícil de llevar,
però és un mal somni un dia de pluja.
M'afanyo a recollir les fulles de tardor
no fos cas que un dia només el record
sigui l'unic motiu de la meva felicitat
i poder somriure gelós del meu passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada