dilluns, 2 de maig de 2016


Els seus ulls acaronen les meves galtes ,
em segueixen i sento la seva calidesa.
Captiu de la seva mirada color mel
de la seva lluentor i la seva forma de parlar.

La seva veu acompanya el passeig caut,
ferm al destí, insegur a l'atzar.
Parar el rellotge, eternitzar les hores,
retenir el temps... renéixer.

Una amalgama de sentiments,
tan oblidats com anyorats,
colpegen el meu pit sense pietat,
alguna cosa mor i alhora floreix.

Tindrà prou valor la meva por?
els meus dits jugaran entre els seus?
acotxaran els seus pits les meves paraules?
Donar-li la calor que espero d'ella.

Podria conformar-me amb la il·lusió,
saber-la propera i no esperar més.
No tocar i consolar-me amb la companyia
o podría preguntar... vens?