Tinc un munt de poemes,
amics meus,
dormint al rebost dels silencis.
Sentiments que haurien de ser lliures,
amics meus,
i reposen a la cambra dels secrets.
Ni tan sols aquests versos,
parits amb la ràbia del qui calla
haurien de ser llegits,
no fos que el vostre imaginari,
en l'afany del qui fa sospita,
em posés en gran mentida
o descobrís el secret sense saber.
Ara faré de mi un gran silenci,
estriparé aquestes línies
i amb la vostre discreció...
amics meus,
tornaré a les ombres per trobar,
en el bes, els llavis del meu amor.
A bressol del meu país.