divendres, 6 de febrer de 2015


Imprevisible,
millor imprecisa,
seré més sincer...
tant se me'n fa.
La poesia que ara escrigui
la vull de qualsevol manera.
Tal com dicti el cap,
o el cor,
el conscient o el subconscient.
Que et sigui assertiva,
això si.
Gens banal,
però senzilla.
Frepant per simple.
Doncs avui hem estat
fent del riure plenituds,
ben presses les mans,
com sempre,
I hem estat bé,
i és bo que sembli poc,
com intens lo breu.
L'amor ja ho té,
dintre del tot,
la complicitat dels límits.
I hem estat bé,
compartint la pluja
i l'amor també.
No pots esperar res,
quan tot ho tens
i el tot sempre és diferent.
El meu desig...
mil moments com aquests