dimarts, 18 d’agost de 2015

Cap cot


L'home plora,
no se'n amaga de les seves tristeses.
Camina llàgrimes avall carrer amunt,
que tothom conegui el seu dolor,
tothom conegui les seves penes
incapaç de viure el seu fracàs
ha de fer públic el seu mal,
qui sap si d'amor o pròpia pena.
Així, sense respecte, busca una mà,
l'innocent mà que penyori la tristor
i treure profit del seu gest.
Pocs camins li queden per fer,
el poble és petit per tantes llàgrimes.
Haurà d'aprendre que ningú se'l mira,
de temps que el seu poema es vell.
Però ell és constant en traïcions,
deixarà la que fou la seva estimada,
la que encara comparteix llit i plat,
per cercar amors que no sabrà estimar.
Primer una llàgrima després la penyora
i un somriure falsejat.
Cantarà victòria i deixarà de cridar derrota,
unaltre ferida quedarà escrita,
no pas seva, que ell només sap plorar,
d'una noia que confiada el va voler consolar.