dimecres, 26 de novembre de 2014

Un cafè plujós


El cafè del meu amic és ple,
d'aixoplugats de les pluges, 
una sirena trenca els murmuris. 
Tothom rau entre esperes.
L'aigua que neteixa carrers
avui espanta a les gents.
Un llamp i de seguit el tro,
la por nova i l'estrany neguit.
No em reconec, no sóc jo,
mentides, ho visc i em dol.
Sentiments desconeguts brollen,
amb tantes autenticitats,
el descobrir il·limitades fronteres,
masses terres indòmites,
els nostres paisatges perfectes...
Anys de caminades ens precedeixen,
per rebre un present impossible,
on tot és millor que en els somnis.
La pluja no esborra el neguit,
i em desconec amb la meva por.
Com ho fas per què t'estimi tant?