dijous, 1 de setembre de 2016


A voltes, que no sovint,
desitjaria la fragilitat del mar,
entregar el meu cos a la seva voluntat
i que ell guies o fos el meu destí
curós de la mandra d'un pas final.
Els meus cabells emblanquinats de salabror,
la meva pell de color cremat
per un sol cegador dels ulls cansats
i els meus pensaments oblidats
a una sorra que ara voldria llunyana.

A voltes, que no sovint,
quan em desvetlla un mal son,
la lluna m'agombola i m'ensenya a plorar.