dimarts, 20 de desembre de 2016


Cada dia una hora despres de mitjanit
apago l'ordinador i amb tu deixo de parlar,
amb ell, amb ella i ves a saber amb quí.

La foscor, la solitud i el silenci visc,
els records plens de palpabla anyorança
m'oprimeixen tots els sentits i el meu pit.

No conec els teus ulls ni tan sols el risc
d'una llàgrima desconeguda en una galta
buscant uns llavis per poder per fi morir.

La primera llum del dia en els meus ulls petits
em dirá tot és posible i ens hem d'aixecar
i trovar nou desconegut i el meu dolor amagui.