Amb el cor ben confortat,
mirant segura al futur,
abraçada al sentiment ple,
rebutges les portes de l'avern
ignota voluntària d'un passat caduc.
Albiras un present ben amarada
de la llum que t'arriba com un dard.
Lloa la tendra força de l'adagi,
del uniforme ritme dels teus ideals,
inventant el teu propi acord
marcant la teva ànima al seu ritme.
Avui és moment de llibertats,
buscar el present que et sigui afable,
obrir portes per omplir el teu món
bressol de la lluor del teus ulls,
essència del desitjat somni
renascut per deixar de ser un clam.
Ara ambiciones el millor acte,
dónes llum al teu alè lluny dels l'hiverns
ufanosa de tenir el millor present,
amparada, si cal, si ho vols

                                     per les meves mans.

Ens coneixem la magnitud de la paraula.

Et parlo amb la meva veu,
és qui millor em representa.
Paraules que, per si soles, no tenen significat,
articles, verbs, pronoms i substantius,
adjectius i adverbis,
subjectes i predicats del destí.
Amb tot, estimada,
el més intel·ligent dels textos
pot no tenir cap importància,
sense una intenció redere,
un sentiment o un qui sap què.
Passa que entre tu i jo hi ha un llaç
de pura complicitat, i una simple paraula
deixa de ser-ho per ser,
i es converteix en un univers
de definicions, sentits, sentiments...

T'estimo, no cal afegir res més.

Una altra nit sense dreceres,
ni llunes que donin aixopluc
fins arribar a la primera llum
esperant m'ompli de respostes.
Potser demà prengui sentit la vetlla
mentrestant avui persistiré
buscant un sentit a l'avui
encara que no sàpiga el teu perquè.

Tens la clau,
ho saps,
tu la vas descobrir,
potser ni te'n vas adonar.
Va passar ràpid,
hores o uns pocs dies,
tant hi fa.
El teu cor va ser la forja,
on si no?
Amb la clau,
jo, el meu cor,
va obrir el teu.
Aquesta visió,
la romàntica,
és l'ideal.
El cert és que l'amor
neix cor endins,
on descansa l'esperit
i allò més incomprensible,
els sentiments.
En el cor, si,
una forja a foc lent,
i en la força de la raó
que no vol explicacions.
L'estimar ja ho té
vol ser estimat...

                                 i res més.

Oblidem el futur

mirem el present

deixa que t'enamori

novament

del passat queda l'excés

potser ahir

ens vàrem estimem massa.

Recordes?


El meu poema prou ho deia...

"...ho vull tot de tu
 la llàgrima de tristor
 i la d'alegria també... "

Ara el meu poema també diria...

"Pren de mi el meu tot,
 perquè jo he plorat i rigut
 com ho has fet tu"

Si sabessis amor meu,

avui tinc un petit foradet.

Imagino i recordo

els petons viscuts,

aquella expressió dels llavis

anunciant el desig.

Tota la meva pell

amb tots els seu punts

sensibles amb el record.