En el sota-ventre,
allà on la nit més fosca
omple de llum la pell,
el plaer ha brollat.
Unes mans han après
el llenguatge únic del cos...
la vall desperta,
el cim es fon entre blaus
i el clot batega sense esma.
El dia desperta,
els ulls reneixen primaverencs,
una hialina envolta un somriure,
un darrer gest estremeix...
dos cosos maridatge de plaer.

L'amor és un full de paper on escriure un nom i un desig,

un paisatge ple de pau on la vida és vida i no necessita més,

un somni on el blau sempre és blau i així són tots els colors,

un salt al buit de dues mans que unides no tenen por a res ni a tot,

un estat de llibertat en el qual l'única elecció és estar i sense triar,

una història plena en emocions en presents compartits i enyorats,

l'amor és una possessió intransferible i gratuïta de preu incalculable.

L'amor és el que vols que sigui però l'has de compartir per poder ser.

Aquells petits detalls,
                              foteses

les mínimes expressions,
                              imperceptibles

el gest insignificant,
                             quotidià

la lleugeresa d'una paraula,
                             senzillesa

el callat sacrifici de l'elecció,
                             desig

aquell estar per estar,
                             plenitud.

Tot allò que dóna sentit al nosaltres,
tan banal i tan necessari per l'amor.

Sorgeixen com un torrent els sentiments,
brollen del no-res envaint el cor.

Resquills punxants a l'estómac,
plauen indolores sensacions de plenitud.

Busco entre les aigües arribar a un mar,
empès per un corrent sense domini.

La meva lluita és arribar al recés d'una platja,
on reposen els signes de l'amor.

No hi ha límits en aquest transitar,
ni dies, ni nits, ni descans.

Serem el que ara construïm,
mentre aprenem el curs del riu.

Aviat seré onada sobre la teva sorra,
i tu el meu dic en aquest el nostre mar.

A voltes, que no sovint,
desitjaria la fragilitat del mar,
entregar el meu cos a la seva voluntat
i que ell guies o fos el meu destí
curós de la mandra d'un pas final.
Els meus cabells emblanquinats de salabror,
la meva pell de color cremat
per un sol cegador dels ulls cansats
i els meus pensaments oblidats
a una sorra que ara voldria llunyana.

A voltes, que no sovint,
quan em desvetlla un mal son,
la lluna m'agombola i m'ensenya a plorar.

Bajanades

És tan fàcil de pronunciar
i no tot expressa el sentir,
és voler abastar-ho tot
i alhora em sembla insuficient,
no pas per un mateix, prou ho coneix,
més aviat pensant en definir,
per d'altres maldestres enamorats
que no podran copsar l'amor com ell,
ben entès que aquest ell sóc jo.
La paraula és amor,
la seva acció estimar
i, com no hi ha dues persones iguals,
es mostra i viu diferent en cada cas.
Plora l'enamorat correspost, d'alegria
i el refusat també ho fa, si bé de tristor.
Un dia a dia com el viure,
tots hi som convidats,
compte però, viure vivim,
la tria és el bon o mal viure.
Somriure o plorar tot si val,
depèn de tu, de cadascú.

Ha estat de matinada
que jo el sentia i dolia.
Mala hora la seva
que ha vingut a trobar-me.
Un sol gest i suficient
que jo mig dormia.
No ha estat fins l'albada
que amb la primera llum
la sang el seu traspàs marcava.
No l'he vist ni en vida ni mort
que segur que ell em volia mal.
Així ha trobat la seva darrera
i malaurada picada,
el mosquit no coneixerà altre vesprada.