No esperis una rosa amor meu,
car, avui és un dia més.
T'estimo igual que ahir,
com fa dies o setmanes
o com farà dies o de temps.
Allò que jo sento, l'amor,
el nostre, el que ja coneixes,
el tens sabut.
I et faré els mateixos petons
i les abraçades i carícies,
tot acompanyat amb la tendresa,
el gest i la paraula,
com hem fet sempre.
Trobaràs l'home que ja coneixes,
l'amant que reconeixes en mi.
Si, dic bé, coneixes i reconeixes.
Sóc el de sempre,
qui cada dia troba motius,
qui creu que l'amor és un renéixer...
constant en el fer,
qui besarà el teu coll
tot dient t'estimo
i t'agafarà la mà.
Cap promesa d'estels,
un roser ben arrelat
i si de cas un somni...

l'amor i res més

Despulla'm
desprèn-te
i vesteix-me.
De tu,
de qui ets,
del que ets,
aromes,
sentits,
i sentiments.
Del que penses,
desitges,
sents,
vius,
i enyores.
Del teu jo íntim,
dol,
pors,
tristeses,
i alegries.
De la teva fe,
present,
futura,
esperances
i somnis.
Jo et vestiré
de mi.
Despullar-nos
i vestir-nos,
tu i jo,
d'amor.

I res més.

La dona somriu,
tanca els ulls i somia.
Li agrada passejar de nit,
peus nus, platges fosques.
A voltes quedo en silenci,
tanco els ulls
per percebre la seva presència.
I quan els obro
la meva mirada
perfila la nuesa del seu cos
abans la tendresa de les mans
encengui la passió
i ens entreguem a l'amor.

i res més.

De nom desconegut,
seguia els teus versos,
d'imatge disfressada,
aprenia les teves petjades,
atrapat l'ideal imaginari.
Sentia l'atracció incerta
de la paraula i els sentits
imaginant la veu que declama
el gest acompanyant sentiments,
la mirada que ens buscava.
Qui ets tu que tant m'atraus?
Volia saber més del teu vers
i de les teves petjades,
de l'encanteri que em seduïa.
Quina follia el meu atreviment!!
He gosat posar música el poema,
mesurar la grandària del pas,
apropant-me a tu amb atreviment.
Tu amb un poema per escriure,
jo amb un poema per compartir.

I res més

En tu hi trobo la temptació,
ets delicada i tendra en l'amor
sensible compartint sentits.

Et voldria sempre
a distància d'un bes,
a un alè dels teus llavis,
a un xiuxiueig de la teva veu,
a una carícia del pit.

Que el meu pas precedís el teu
o fos l'anterior, tant se val,
el mirall ens reflexés a l'hora,
un únic paraigües com aixopluc,
compartir llençols i mandres.

I ho tenim i ho hem viscut,
i ens sembla poc i és tant...
entre les mans se'ns desfà el temps.

I res més.

Potser que paris Toni.
Un, dos, tres...
Quants poemes més penses començar?
El bes, la llum dels ulls, l'absència, les onades...
Bucòlic enamorat!
tot el tu amb el meu jo.
Inspira el Cinc Sentits,
un local més de la nostra història.
D'un glop faig baixar el tallat.
Pago i començo camí cap a casa
envoltat de pensaments.
És jove la primavera,
el sol no escalfa prou i tinc calor,
va sent hora de deixar yersei i jaqueta de pell falsa.
l'única que reconec darrerament és la teva.
Em creuo amb una veïna
- Ep!! -dic jo, que no significa res.
Tant se val ella va amb els cascos,
somriu i segueixo el meu pas.
Què estaràs fent?
T'imagino a la cuina,
mig desperta o mig dormida,
amb les mans abraçades a un vol de llet,
la mirada perduda,
pensant en mi o amb el darrer frec dels nostres cosos.
Algú ha cridat
- Àrbitre és vermella era l'ultim jugador - ara unaltre veu repeteix el crit.
Crec que ni groga... xiulets.
Me n'adono del meu somriure.
Estic al punt del record recent,
l'abraçada espontània i el bes que ens activa.
I tu?
Quin és el teu pensament?
Saps?
T'estimo.
Arribaré a casa i et faré un poema.
No massa llarg,
el penjaré al Facebook,
tothom ha de saber del nostre sentiment.
Pocs llegeixen més de dotze o quinze versos,
l'intriga dels sentiments és viva.
Uns especulen per trobar amors
o fer-se veure per captar atencions,
d'altres inventaran passions d'un somriure.
La majoria llegiran i entendran
la senzillesa del pensament.
I és com imagino el futur amb tu
llarg de vivències,
infinit en el temps.
Recordes l'última nit?

Recordo el primer bes,
vàrem enredar les nostres cames,
com arrels sota terra
lluitant per afermar-se...
a la vida.
Arrels empaltades
donant pas a renovats arbres,
ahir de fulles caduques,
avui perennes...
amor que frueix