Reste de nits
enganxades a les sabates,
no perd el pas
l'amant somia.

Una primera llum
escalfa el seu rostre,
arrossega plaers,
histories de blanc lli.

Llegendes mai compartides,
secrets sota les pells
gravats a la mirada,
demà nova vesprada...

                              l'amor la flama del plaer

                                                         i el plaer el caliu de l'amor.

Com ho faràs?
Un dibuix, una escultura, un poema, amb música...?
Què pretens atrapar?
Un paisatge, el temps, el vent, un instant, el present...?
Sabràs fer-ho?
Captar, sentir, transmetre, fer arribar...?
Quines eines tens?
Els sentits, l'habilitat, els coneixements, els sentiments...?
Per què ho fas?
Egoisme, compartir, plaer, superar-te...?
I els altres?
Ho entendran com tu, sentiran,viuran, interpretaren...?

Sigues sincer quan treballis cada mot, pincellada o nota...sent.
Recreat en el teu jo cercant la veritat del teu ésser...atent.
Aprèn a aprendre per poder conèixer altres veritats...qüestionat.
ets fort en la teva llibertat i la refermes en la dels altres...vius.

Quan dibuixis un rellotge sempre el veuràs aturat i la vida segueix,
si descrius una primavera, la resta d'estacions seguiran el seu curs,
al versar un amor no esperis sigui correspost sempre, respecta,
podràs esculpir la bellesa d'un cos i no podràs aturar el seu envelliment,
les notes seran la pluja i l'huracà, aigua i vent que ni mullen ni despentinen.

La grandesa de l'art en el teu fer
en el primitiu instint de compartir.
Tens un tresor interior per donar
el valor de la teva història...
de la teva mirada...
dels teus sentiments.

Innocents i alegres,
vius, lluents i brillants,
juganers i perspicaços,
calmats, plàcids i entregats,
sincers, confiats i lliures,
emfàticament acollidors.

Així van despertar els teus ulls
un diumenge de sol i blaus,
prop del mar, a tocar del llimoner.
Amb aroma a cafè i pa torrat
entrellaçàvem els nostres dits.
Teníem un pla per compartir,
res de nou més enllà de l'amor
ocupant tot el nostre espai.

Sorgia del mar xopa de vida
amb la pell envernissada i lluent,
el cabell ben estirat enrere
com un ram d'algues marines,
un somriure els llavis
plena de seguretat i plaer,
una mirada neta els ulls
que el sol envejava i aclaria.
Els seus peus acaronaven la sorra i
la seva ombra es gronxava entre onades
en un mar que, com el sol, la volien posseir.

Creieu-me, jo ho he vist,
ho he viscut i ho he sentit.
Creieu-me, jo hi era i era veritat,
ho sé perquè em va besar els llavis.

Tants ulls com tants mons
i per tu tan sòls un de real

el teu amb la teva mirada.

Aquest és el propi aprenentatge,
i ha de ser el més certer per tu

no pas per ningú més.

És l'univers de la teva vida
i el que dia a dia tu tries

no és indiferència cap a ningú.

En aquest triatge, el teu amor
que et farà diferent a tothom,

son els teus ideals per compartir.

El destí desborda un present auster,
fer un cingle i un altre i un altre,
és l'única motivació convergent
quan destí i present són una sola cosa
i la vida un rellotge que no volem aturar
no fos que el temps ens ancori al passat.

Juliol 2017

Tenia por d'escriure,
de fer visible la seva feblesa
o trobar el significat del dubte.
El seu amagatall era el silenci,
on ningú el veuria ni jutjaria
i ell passaria desapercebut...

fins i tot d'ell mateix.