En aquest temps que ens toca viure,
cadascú amb la seva realitat
i la nostra comuna manera de fer,
en tu trobo el meu ideal,
la dona que vull amb mi.
Podria veure't com a una deessa,
Afrodita o Venus de l'amor perfecta,
o com una sirena o Gioconda
i tantes altres figures de la perfecció
que algú un dia va declarar venerables.
Jo, el Toni, simplement home,
estimo la dona que viu en tu,
amb totes les virtuts sota els meus ulls,
els moments de clarors i dubtes,
la pell febril i plena d'albades
i amb tots el adjectius que desprens.

De l'amor...
camino amb els ulls tancats
aferrat a la teva mà,
a la teva veu i els teus silencis.
El meu sentiment no és cec,
és confiança en tu
i el que hem après junts.

Si aquest fos el meu últim poema
no seria cap desventura per ningú
que de poetes n'hi ha molts
i de poemes el món n'és ple
o ho hauria de dir a l'inrevés, tant se val.
El cas és que, si l'atzar ho demanés,
no sabria com fer aquest comiat.
El més encertat, potser, seria callar,
desà les eines endreçades,
sentiments inclòs i fer poc més
que no fos sortir al carrer i viure,
sentir l'aire o l'escalfor del sol,
sorolls i veus desconegudes,
gaudir de mil i un paisatges,
el mar, el cel o descubrir...
Què caram!!! Redescubrir el món.
Hi ha tantes coses a compartir
i fer agafats de les mans tu i jo.

Definir per definir
exalcem qualitats fins els impossibles
jugant amb comparacions irracionals,
idealitzant una realitat senzilla.
Aquest és el parany,
convertir el sentiment
en una no-res inversemblant
a mesura de la pròpia imaginació,
un núvol de sucre a tocar de la follia.

Un nen distingeix un petó d'un petó
i l'amor de l'amor. - Complicat? -
Quan la seva veu diu -t'estimo-
és clara, concreta i tot queda dit.
Som els grans que fem de l'amor
una metàfora rere el teló,
una novel·la rosa i, sovint, ciència ficció.

I jo t'estimo i tot queda dit,
la resta? senzillament viure.

Aculls la meva mà entre les teves
i en el teu ventre la fas niar.
L'escalf del teu sentiment m'atrapa,
fas teus cadascun dels meus sentits
i entre el teu-meu i els teus-meus
tot és confús i confortable.
Atrapats d'un nosaltres fascinant
quedem captius a cada alienada,
com dos adolescents que, primerencs,
aprenen a escoltar el primer batec,
el propi i l'amarat de tendresa,
on el verb estimar pren forma.
Ho fem perquè ho mana el cor,
el desig en fa pregó en les mirades
i el temps queda suspès a l'horitzó.

M'has donat tant, he sentit tant,
hem compartit tant, m'has permès tant
i tot entre tu i jo ha estat tant i més...

T'he mostrat la meva musica,
els meus llibres i el meu dia i nit,
les meves pel·lícules i lletres,

I ara soc incapaç de volar sense les teves ales
Hem après un estimar complert,
el nosaltres hauria de ser indivisible

Els tinc a punta de llapis,
els imagino escrits sobre paper,
però quan m'hi poso s'esvaeixen
i es perden en el no-res dels imposibles,
massa sovint darrerament.
No espavila el Toni, conscient,
pres d'un malson que li amaga la raó.