Si aquest fos el meu últim poema
no seria cap desventura per ningú
que de poetes n'hi ha molts
i de poemes el món n'és ple
o ho hauria de dir a l'inrevés, tant se val.
El cas és que, si l'atzar ho demanés,
no sabria com fer aquest comiat.
El més encertat, potser, seria callar,
desà les eines endreçades,
sentiments inclòs i fer poc més
que no fos sortir al carrer i viure,
sentir l'aire o l'escalfor del sol,
sorolls i veus desconegudes,
gaudir de mil i un paisatges,
el mar, el cel o descubrir...
Què caram!!! Redescubrir el món.
Hi ha tantes coses a compartir
i fer agafats de les mans tu i jo.

Definir per definir
exalcem qualitats fins els impossibles
jugant amb comparacions irracionals,
idealitzant una realitat senzilla.
Aquest és el parany,
convertir el sentiment
en una no-res inversemblant
a mesura de la pròpia imaginació,
un núvol de sucre a tocar de la follia.

Un nen distingeix un petó d'un petó
i l'amor de l'amor. - Complicat? -
Quan la seva veu diu -t'estimo-
és clara, concreta i tot queda dit.
Som els grans que fem de l'amor
una metàfora rere el teló,
una novel·la rosa i, sovint, ciència ficció.

I jo t'estimo i tot queda dit,
la resta? senzillament viure.

Aculls la meva mà entre les teves
i en el teu ventre la fas niar.
L'escalf del teu sentiment m'atrapa,
fas teus cadascun dels meus sentits
i entre el teu-meu i els teus-meus
tot és confús i confortable.
Atrapats d'un nosaltres fascinant
quedem captius a cada alienada,
com dos adolescents que, primerencs,
aprenen a escoltar el primer batec,
el propi i l'amarat de tendresa,
on el verb estimar pren forma.
Ho fem perquè ho mana el cor,
el desig en fa pregó en les mirades
i el temps queda suspès a l'horitzó.

M'has donat tant, he sentit tant,
hem compartit tant, m'has permès tant
i tot entre tu i jo ha estat tant i més...

T'he mostrat la meva musica,
els meus llibres i el meu dia i nit,
les meves pel·lícules i lletres,

I ara soc incapaç de volar sense les teves ales
Hem après un estimar complert,
el nosaltres hauria de ser indivisible

Els tinc a punta de llapis,
els imagino escrits sobre paper,
però quan m'hi poso s'esvaeixen
i es perden en el no-res dels imposibles,
massa sovint darrerament.
No espavila el Toni, conscient,
pres d'un malson que li amaga la raó.

Miro el rebost buit aparentment,
pot ser que no hi quedi res
quatre mots i res més,
són paraules que jo un dia,
per un món que fos diferent,
jugava a inventar espenrances
per mi, per tu i per ell,
avanç que la nit enfonsés la barca,
no puc oblidar les seves llàgrimes.
Qui ha arrancant les seves arrels?
qui els nega un plat calent,
un sostre i una flaçada?
Per ells tan sols els hi queda
la vida i una mirada perduda,
tot abandonat en el seu viatge,
les pors i les vergonyes
que ara hem fet nostres,
també en vida i la mirada amagada.

Lligar paraules, encadenar-les
amb el llenguatge dels dits
fent atent recurregut a la mà,
a les teves mans com a traç
dibuixant cada instant trobat,
reconeixent el meu cos en elles,
formes que en els meus palmells
tu reconeixes com a pròpies.
Hem estat, som, un mateix desig
combregat en el plaer de la trobada
de nits ombrívoles de moments,
on la nuesa més hilarant
era, i és, l'expressió complaguda
del nostre anonimat silent.
Conquerida la tremolor dels ulls
una llàgrima de plenituds
comparteix el tacte de les mans.