Va triar el millor vestit
i la corbata més elegant,
avui amb barret de copa.
Era feliç saludant tothom,
amics, coneguts i ignorats.
Eufòric tornà a casa,
la llum no funcionava,
tot fosc, si de cas gris.
Mai havia tingut vestit
ni trista corbata, ni barret.
Alçà la vista, la lluna el mirava.
Tot va ser mentida,
demà tornaria a ser feliç,
potser vestit de diumenge.

Aniversari

Un any,
una vida viscuda,
un any,
tu i jo.
Complau el temps,
és tant el per dir,
quant no hem sentit,
viscut i desitjat.
Complau el temps,
el per venir,
un futur on filar
dia a dia.
Res esperem,
sorgeix,
acceptem i estimem.
I fem el pas,
atrevits,
no és valentia,
ens creiem,
respectem,
confiem...
La felicitat,
cap nom propi,
no ens cal,
ens sabem...
Ens estimem.

T'estimo,
amb la condició de qui se sap aprenent,
de tu com a dona lliure i bagatge propi,
de tu vers a mi com a home d'altres vivències,
com aprenent del propi amor,
dia a dia descobrint-lo en tu i en mi.

T'estimo,
amb la contundència dels verbs,
aquells que ens omplen i aporten,
aquells que del dia a dia fan motius,
com aprenent del propi amor,
dia a dia conquerint-lo en tu i en mi.

T'estimo,
amb les tres màximes notes del conviure,
amb respecte, confiança i sinceritat,
com aprenent del propi amor,
dia a dia despertant-lo en tu i en mi.

T'estimo,
creadors ambdós d'il·lusions i somnis,
amb la capacitat de creure en els sentiments,
amb el desig de l'encontre del cor, esperit i cos,
com aprenent del propi amor,
dia a dia tornant-nos a enamorar.

Em pregunto què senties ahir,
amb el teu mar als peus,
les onades picant els teus turmells.
Saps?
El teu somriure era melangiós
i voldria saber quin era el teu enyor,
el sol, el mar....
potser les onades et parlaven
i et deien del seu amor per tu,
o el sol escàs d'ahir, avui,
ha reviscolat en saber de tu.
Jo, no sóc ni mar ni sol,
i visc avui gelós
de l'amor que ells et mostren
i voldria ser les carícies
que ells ahir et van donar.

Infeliç

Sóc un infeliç,
em creia amo del temps
i ell juga amb mi.
Avui ha estat escàs,
profitosament escàs.
Tot queda dit en quatre paraules,
carregades de presències,
escasses com el temps
i profitoses com el temps.

Escrits que diuen més del que podem llegir

Tota realitat entre nosaltres clama
assaborir dolça i serena,
dies entregats.
Sortilegi engrescador,
no tempestuós i majestuós
enrevessats temps silents.
Mai havia reconegut instins
acaronant la llum única il·luminada
sobre aquella breu opurtunitat
buscant amarar-te

Perdona'm amor meu,
el meu cor tot et pertany,
però, potser ho has intuït
i ara, avui, et seré sincer.
Cinquanta anys arrelats,
a la terra, fidel al sentiment.
Sí, l'estimo.
Ella m'ha donat molt,
és generosa amb qui l'entén,
amb qui a respectat l'historia,
la seva, que és nostra
i molts l'han pretès amagar.
Ells que ara diuen estimar-la,
ells, amos i senyors de la llei,
ells que la fereixen, ens fereixen
amb les seves urpes brutes,
ells que avui, com ahir, amenacen,
ells fills i pares del absolutisme.
Avui sóc clam, petit clam,
sumat a milers com jo... com tu.
Prou de mentides i velles cançons,
cal trencar amb el passat,
que el un nou cant el fem en llibertat.
Avui el nostre país demana ser estimat.